Per Carles Raigal
El passat dimecres 24 de Novembre vam gaudir del concert de la Orquestra Simfònica del Conservatori Superior de Música de València amb Ramón Ramírez Beneyto com a director. El concert s’anomenava «Música de mestres al calaix» i estava emmarcat dins dels concerts de Santa Cecilia. El programa, com bé indica al títol, està basat en obres de compositores espanyoles i valencianes que han estat durant molt de temps desconegudes però que són d’una gran qualitat musical i han de veure la llum.
En primer lloc tenim el «Minueto para orquesta de cuerda» de Desamparados Chavarría (?-1906). Va ser una compositora valenciana de la que no tenim molta informació però es coneix la seua afinitat cap a la música profana. Entre les seues composicions destaquen el nocturn «Plácida Noche», les obres per a piano, per a piano i violí, per a violoncel i per a cant.
En segon lloc està «En la habitación de los niños», una suite de Elena Romero (1907-1996). Aquesta compositora era madrilenya, filla d’un diputat. Va estudiar piano i composició a l’acadèmia de Barcelona i es considerada de les primeres dones en dirigir una gran orquestra, ja que va estar a l’Orquestra Simfònica de Barcelona i a l’Orquestra Nacional d’Espanya. Va començar la seua formació amb la seua mare i als pocs anys ja debutà en concerts. A Barcelona va ampliar els seus estudis de piano amb Frank Marshall i Ricardo Lamote de Grignon. Destaca també la seua relació professional i d’amistat amb el que va ser un dels principals mentors, Salvador Bacarisse, que es va forjar en la seua estància en Barcelona i es va prolongar al seu exili a París. En 1943 s’instal·la a Madrid on estudia composició amb Joaquin Rodrigo. Va ser partidària de l’estil de Manuel de Falla i Joaquín Turina però amb algo de modernitat i innovació, amb tendències cap a l’expressionisme atonal i l’impressionisme de Claude Debussy. Com a obres destacades, va ser premiada pel seu «Ballet Títere» i el seu «Ensayo para orquesta sobre dos canciones sudafricanas».
Per finalitzar la primera part, tenim les «Cançonetes dolces» de Carmen Pastor (?), de la que desgraciadament no tenim informació i ens demostra altra volta la importància de visibilitzar el paper de les dones en tots els àmbits ja que durant tota la història, les dones han estat silenciades, i no solament en l’àmbit musical.
Per començar la segona part, trobem la «Suite en estilo antiguo» i les «Impressions de l’horta valenciana» de Francisco Cuesta(1890-1921). Aquesta peça es una orquestració de Manuel Palau i compta amb quatre moviments: Allegro Moderatto, Minuetto, Romanza i Danza. Cuesta va morir molt prompte, als 31 anys i patia de ceguera. Pràcticament no va eixir de València però tenia contacte amb Manuel Palau i José Iturbi. A pesar de no tindre molta informació, observem molts elements nacionalistes en les seues composicions i tots els compositors del seu voltant el reconeixen com un símbol de la musica valenciana.
Seguidament tenim «En la abadía» de Dolores Sendra (1927-2019). Va estudiar música amb Manuel Palau. Va haver d’abandonar els seus estudis quant esclatà la Guerra Civil però va poder acabar-los més tard a València. Estudiava a distància ja que vivia a Pego i quant anava a València es quedava en casa d’uns familiars i posteriorment en un convent de monges de clausura. Allí va ser on va compondre aquesta obra. Aquest convent li permetia escoltar i pensar en la música. L’obra tracta de contar una vivència: estant allí en silenci a mitja nit, comença a escoltar monges córrer, portades suaus, xiuxiuejos; ella ix de l’habitació, s’acosta al claustre i veu a les monges corrent i intentant no fer soroll; totes les monges van escales avall perquè ha apegat la mare superiora general de la ordre; li sorprèn que amb la llum de la lluna, totes s’agenollen davant de la mare superiora; aquesta lis diu que s’alcen i van a reunir-se a altre lloc mentre sonen les campanes. Dolores Sendra escrivia amb molta senzillesa i es veu reflectit en aquesta obra.
Per finalitzar el concert tenim «¡Majo, no mientas!», de José Manuel Izquierdo (1890-1951). Va tindre com a professors a Salvador Giner en composició i Don Amancio Amorós en piano i violí (van ser professors del primer claustre del conservatori). Posteriorment va anar a Madrid, al Real Conservatori Maria Cristina amb Bartolomé Pérez Casas, amb el qual es va iniciar en la direcció orquestral. Va ser violinista en la Orquestra Filharmònica de Madrid al 1915 i mes tard seria director. Al 1924 tornà a València per problemes de salut i va obtindre plaça a l’Orquestra del Teatre Rusafa com a violí concertino. Posteriorment es dedicaria a la docència tenint com a alumne destacat a José Ferriz Llorenç. També havia dirigit l’Orquestra filharmònica de Madrid, la orquestra municipal de València, la coral polifònica, l’Orquestra de Radio València, l’Orquestra del Conservatori, la banda de l’Ateneu musical i d’ensenyança la Primitiva de Llíria, i la societat musical l’artesana de Catarroja.
Dejar una contestacion