MÚSICA DE MESTRES AL CALAIX amb l’ Orquestra Simfònica del Conservatori Superior de Música de Valencia. Concert de la Setmana de Santa Cecilia

Per Carles Raigal

El passat dimecres 24 de Novembre vam gaudir del concert de la Orquestra Simfònica del Conservatori Superior de Música de València amb Ramón Ramírez Beneyto com a director. El concert s’anomenava “Música de mestres al calaix” i estava emmarcat dins dels concerts de Santa Cecilia. El programa, com bé indica al títol, està basat en obres de compositores espanyoles i valencianes que han estat durant molt de temps desconegudes però que són d’una gran qualitat musical i han de veure la llum.

Orquestra Simfònica del Conservatori Superior de Música de València. Director: Ramón Ramírez

En primer lloc tenim el “Minueto para orquesta de cuerda” de Desamparados Chavarría (?-1906). Va ser una compositora valenciana de la que no tenim molta informació però es coneix la seua afinitat cap a la música profana. Entre les seues composicions destaquen el nocturn “Plácida Noche”, les obres per a piano, per a piano i violí, per a violoncel i per a cant.

En segon lloc està “En la habitación de los niños”, una suite de Elena Romero (1907-1996). Aquesta compositora era madrilenya, filla d’un diputat. Va estudiar piano i composició a l’acadèmia de Barcelona i es considerada de les primeres dones en dirigir una gran orquestra, ja que va estar a l’Orquestra Simfònica de Barcelona i a l’Orquestra Nacional d’Espanya. Va començar la seua formació amb la seua mare i als pocs anys ja debutà en concerts. A Barcelona va ampliar els seus estudis de piano amb Frank Marshall i Ricardo Lamote de Grignon. Destaca també la seua relació professional i d’amistat amb el que va ser un dels principals mentors, Salvador Bacarisse, que es va forjar en la seua estància en Barcelona i es va prolongar al seu exili a París. En 1943 s’instal·la a Madrid on estudia composició amb Joaquin Rodrigo. Va ser partidària de l’estil de Manuel de Falla i Joaquín Turina però amb algo de modernitat i innovació, amb tendències cap a l’expressionisme atonal i l’impressionisme de Claude Debussy. Com a obres destacades, va ser premiada pel seu “Ballet Títere” i el seu “Ensayo para orquesta sobre dos canciones sudafricanas”.

       Cartel anunciador del concierto

Per finalitzar la primera part, tenim les “Cançonetes dolces” de Carmen Pastor (?), de la que desgraciadament no tenim informació i ens demostra altra volta la importància de visibilitzar el paper de les dones en tots els àmbits ja que durant tota la història, les dones han estat silenciades, i no solament en l’àmbit musical.

Per començar la segona part, trobem la “Suite en estilo antiguo” i les “Impressions de l’horta valenciana” de Francisco Cuesta(1890-1921). Aquesta peça es una orquestració de Manuel Palau i compta amb quatre moviments: Allegro Moderatto, Minuetto, Romanza i Danza. Cuesta va morir molt prompte, als 31 anys i patia de ceguera. Pràcticament no va eixir de València però tenia contacte amb Manuel Palau i José Iturbi. A pesar de no tindre molta informació, observem molts elements nacionalistes en les seues composicions i tots els compositors del seu voltant el reconeixen com un símbol de la musica valenciana.

Seguidament tenim “En la abadía” de Dolores Sendra (1927-2019). Va estudiar música amb Manuel Palau. Va haver d’abandonar els seus estudis quant esclatà la Guerra Civil però va poder acabar-los més tard a València. Estudiava a distància ja que vivia a Pego i quant anava a València es quedava en casa d’uns familiars i posteriorment en un convent de monges de clausura. Allí va ser on va compondre aquesta obra. Aquest convent li permetia escoltar i pensar en la música. L’obra tracta de contar una vivència: estant allí en silenci a mitja nit, comença a escoltar monges córrer, portades suaus, xiuxiuejos; ella ix de l’habitació, s’acosta al claustre i veu a les monges corrent i intentant no fer soroll; totes les monges van escales avall perquè ha apegat la mare superiora general de la ordre; li sorprèn que amb la llum de la lluna, totes s’agenollen davant de la mare superiora; aquesta lis diu que s’alcen i van a reunir-se a altre lloc mentre sonen les campanes. Dolores Sendra escrivia amb molta senzillesa i es veu reflectit en aquesta obra.

Orquestra Simfònica del Conservatori Superior De Música de València. Soprano: Maia Juan. Director: Ramón Ramírez

Per finalitzar el concert tenim “¡Majo, no mientas!”, de José Manuel Izquierdo (1890-1951). Va tindre com a professors a Salvador Giner en composició i Don Amancio Amorós en piano i violí (van ser professors del primer claustre del conservatori). Posteriorment va anar a Madrid, al Real Conservatori Maria Cristina amb Bartolomé Pérez Casas, amb el qual es va iniciar en la direcció orquestral. Va ser violinista en la Orquestra Filharmònica de Madrid al 1915 i mes tard seria director. Al 1924 tornà a València per problemes de salut i va obtindre plaça a l’Orquestra del Teatre Rusafa com a violí concertino. Posteriorment es dedicaria a la docència tenint com a alumne destacat a José Ferriz Llorenç. També havia dirigit l’Orquestra filharmònica de Madrid, la orquestra municipal de València, la coral polifònica, l’Orquestra de Radio València, l’Orquestra del Conservatori, la banda de l’Ateneu musical i d’ensenyança la Primitiva de Llíria, i la societat musical l’artesana de Catarroja.

 

 

Sé el primero en comentar

Dejar una contestacion

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.


*