Mor el músic valencià Carles Santos

Per Marc Cornadó Camí

 

El compositor, pianista i artista polifacètic de Vinaròs Carles Santos va morir el passat dilluns 4 de desembre als 77 anys

 

Nascut a Vinaròs l’any 1940, Carles Santos ha estat reconegut com un dels músics valencians més importants en les darreres dècades. Era fill de l’esperit

VALENCIA15/1/01 © MIGUEL LORENZO

avantguardista que estava en l’atmosfera de les obres de Joan Miró i Joan Brossa, dos dels seus grans referents artístics que van deixar una important empremta en la seua particular forma de viure i expressar-se.

 

Una vida dedicada a la música i a l’art

Carles Santos s’inicià en el camp de l’educació musical institucional al ‘Conservatori Superior de Música del Liceu’, tot just abans d’anar-se’n a realitzar estades a París i a Suïssa, on va continuar els seus estudis.

En la dècada de 1960 va començar la seua carrera com a pianista i compongué el Concert irregular, una obra de Joan Brossa que traspassà les fronteres i va arribar a interpretar-se l’any 1967 a Nova York. Als Estats Units va ampliar la seua formació musical gràcies a una beca de la Fundació Juan March. Allí va conèixer d’altres compositors prestigiosos, com per exemple John Cage.

Durant les dècades de 1970 i 1980 va treballar en un nombre important d’esdeveniments i espectacles musicals com són, entre d’altres: la Musicalia de Milà, la biennal musical a San Juan de Puerto Rico, el festival Zürcher del teatre musical de Londres o el Festival de Tardor a París. L’any 1992, en motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona, va ser l’encarregat de dirigir i compondre la fanfara de la cerimònia inaugural de les olimpíades.

La crítica ha caracteritzat les seues composicions musicals com a grans espectacles de provocació conscient, amb certes dosis d’erotisme. Així mateix, se l’ha reconegut per haver traspassat els límits imposats dels sons institucionalitzats, en definitiva, com a un transgressor nat. A més a més, l’humor constituí un dels seus punts claus: la seua intenció era que l’oient es qüestionés la pròpia música i els esquemes mentals prèviament establerts, la qual cosa provocava al seu públic una sorpresa continua.

Per una altra banda, més enllà de les seues creacions en el camp musical, també va cultivar obres en l’esfera fotogràfica i cinematogràfica, cosa que li va valdre l’etiqueta d’artista multidisciplinari.

 

Premis, reconeixements i obres

Carles Santos va rebre diversos guardons i reconeixements, entre els quals cal destacar un total de 12 Premis Max a les arts escèniques, la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, el Miquelet d’Honor de la Societat Coral ‘El Micalet’ de València, la Medalla d’Or del Crículo de Bellas Artes, la Medalla de la Universitat de València, el Premi Nacional de Música del Ministeri de Cultura i els Premis Nacionals de Composició i Teatre de Catalunya.

Entre les obres més importants, cal subratllar les següents: en el terreny de la discografia, Perturbación inesperada (1986), La porca i vibràtica teclúria (1995) i Flor d’escarabat de Carles Santos i altres cançons (2007); en el camp dels espectacles escènics, Té Xina, la fina petxina de la Xina (1983) i La Pantera Imperial (1996); i com a realitzador de curtmetratges, L’àpat (1967) i El pianista i el conservatori (1977).

Sé el primero en comentar

Dejar una contestacion

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.


*