Per Victoria Morales Rosa
En col·lació a la ressenya que vàrem fer del llibre “Estudis al voltant del compositor Rafael Martínez Valls”, hui entrevistem a Rubén Penadés Silvestre, alumne del Conservatori Superior de Música “Joaquín Rodrigo” de València, de la especialitat de direcció i gran defensor de l’herència musical, així com de la investigació i recuperació de grans materials musicals, per tal de conèixer de més a prop la seua relació amb aquest autor i donar a conèixer la importància de les arrels i la cultura musical.
P: Per què penses que són tan importants les arrels i l’herència musical per a la cultura?
R: Al meu paréixer no podem avançar si no coneguem d’on venim. És una frase què més o menys es sol utilitzar molt en aquests tipus de preguntes, però es que és veritat. Som éssers culturals i per això em de preservar i estudiar el nostre passat per a poder seguir avançant cap al futur. Què faríem sense la música de Tomàs Luis de Victoria, Bach, Mozart, Mendelssohn… Des de compositors, a intèrprets, passant per director i sobretot musicòlegs l’estudi del passat musical és essencial per a poder entendre com hem arribat a l’actualitat.
En aquest sentit, personalment puc donar les gràcies de ser l’arxiver de la meua Societat Musical; la més antiga d’Ontinyent i com no, la què més llegat musical té en el seu arxiu. He de dir que sempre m’ha fascinat el món de la història i investigació en la música, i poder ser el responsable de cuidar i mantenir part del llegat musical que tenim a Ontinyent em plena de molt d’orgull.
P: Pel que respecta a la investigació, en general, creus que encara hi ha molt per descobrir?
R: Pense que sí. Fixem-nos que encara es continuen aportant noves dades i investigacions sobre obres, llibres, tractats, etc. d’autors tant investigats com Mozart, Berlioz, Bach, Beethoven o molt d’altres. Per exemple, fa poc vaig llegir un article sobre els tempos escrits per Beethoven en referència a la seua possible mal-interpretació de la construcció del metrònom. Doncs si sobre aquests autors encara es poden continuar escrivint coses, imaginem-nos sobre aquells dels qui no s’ha escrit quasi res. I en aquest sentit, i com a valencià que soc, pense que encara hi queda moltíssim més per descobrir i escriure si parlem d’autors i autores valencianes; alguns d’ells són Pilar Monpó, Matilde Salvador, Amando Blanquer o Manuel Palau, però la llista és llarguíssima i, per desgràcia ens trobem d’avant de persones d’un altíssim nivell que inexplicablement han caigut en l’oblit. Però tots sabem que “el Sant de fora sempre fa més miracles”. Està clar que en la resta de territoris ocorrerà també el mateix, però si nosaltres mateixos no mirem pel nostre llegat, no podem esperar que ho facen els altres. Hem d’estar orgullosos del que tenim i traure pit.
P: Vegem que la teua investigació es centra principalment en Rafael Martínez Valls, com començares a interessar-te per aquest compositor?
R: Doncs com ja he dit abans, sempre m’ha apassionat tot allò relacionat en buscar papers, partitures, llibres… i sobretot de personalitats de la meua ciutat. Ontinyent és bastant conegut per la música festera i pels compositors de música festera que tenim i hem tingut, però aquests no són els únics ni molt menys els més destacats (sense menysprear). Per Ontinyent han passat grans personalitats del món de la música religiosa, la sarsuela o l’òpera. Cal mencionar el gran pes de la música religiosa a la meua ciutat, ja que d’ençà que l’any 1541 La Vil·la d’Ontinyent fundà el benefici d’organista, les corals, orquestres i mestres de capella que s’han anat succeint han sigut nombrosos i destacables. Noms com Juan Vert, Quintín Matas, Vicent Pérez Jorge, Onofre Penalba o Miquel Asensi, per citar-ne alguns, han contribuït al llegat musical de diversos gèneres que tenim a la meua localitat, i prova d’això són les partitures que conservem d’alguns d’ells als nostres arxius tant municipal, eclesiàstic (en menor mesura pel seu espoli durant la Guerra Civil) o de la meua Societat Musical.
No obstant, i per no desviar-me més de la pregunta, d’autors purament ontinyentins també en tenim d’important i destacables; però per a mi són dos els noms que destaquen per damunt de la resta per la seua qualitat i, també per la repercussió que han tingut tant dins com fora del nostre territori: Josep Melcior Gomis i Rafael Martínez Valls. Del primer, Josep Melcior Gomis, he de dir que per sort hi ha diverses persones – entre les que destaca l’ontinyentí Miguel Àngel Murcia – que aquests últims anys s’ha bolcat en recuperar la memòria i l’obra d’aquest autor ontinyentí de l’etapa del romanticisme musical. I potser influenciat pel treball de Miguel Àngel amb Gomis, sumat amb la ja mencionada anteriorment voluntat que tinc per a buscar i descobrir partitures i materials musicals antics, em van empènyer d’alguna manera a fer el mateix amb Rafael Martínez Valls. Però crec que allò que més interès em va provocar va ser el fet de que molta de la seua obra estigués desapareguda, incloent-hi la partitura original de l’himne a la meua ciutat; el qual protocol·làriament s’interpreta com a cloenda en la majoria dels concerts i actes institucionals de la localitat. Un himne, tot siga dit, influenciat per l’Himne a l’Exposició del mestre Serrano: actual himne de la nostra terra.
P: Per què penses que es varen perdre les seues peces musicals així com les d’altres compositors coetanis?
R: Bé, crec que són molts els factors què fan que l’obra de Martínez Valls es trobe desapareguda o inclús destruïda. Per una banda – i pot ser la més important per explicar la poca quantitat d’obres religioses que tenim d’ell (un dels gèneres on es va sentir més còmode i on va ser molt prolífic segons he pogut llegir) – la Guerra Civil, uns llargs anys de retrocés cultural què van fer que molts arxius eclesiàstics i civils foren destruïts i espoliats; a banda de la censura cultural existent (algunes de les seues sarsueles van ser estrenades a l’Amèrica Llatina). Un altre factor és la dispersió dels materials condicionada pels nombrosos canvis de residència que va tindre: Ontinyent, València, Madrid, Barcelona i Cabrils. A aquest factor també s’ha de sumar la gran facilitat d’escriptura que tenia Martínez Valls, fet que va fer que dediqués algunes partitures a amics, coneguts, alumnes o encàrrecs sense guardar-se cap còpia. També un factor important són els descendents – dels quals cap va eixir músic – i els seus dos casaments. Açò va provocar una ampliació/dispersió de la família i, per tant, del seu llegat musical.
Bé, com podeu comprovar aquests són alguns dels factors més rellevants que he pogut observar a l’hora d’estudiar la seua vida i obra; però, és indubtable que hi ha molts d’altres què han tingut la seua repercussió en aquest sentit. I per als compositors coetanis podem exportar quasi que els mateixos factors: guerra, canvis de domicili, família…
P: Podries contar-nos alguna anècdota de Rafael Martínez Valls?
R: I tant! En tinc varies. Per sort tinc bona relació amb la família i me n’han contat d’algunes molt gracioses i interessants, però m’agradaria rescatar-ne dues; una d’elles de molt tendra, on es pot veure la part més humana de Rafael Martínez Valls: fet que posa de manifest la gran humanitat que tenen els grans artistes, a pesar que el seu art ens sembla d’altre estatus.
Segons em contava Alícia, una de les netes del mestre Martínez Valls, el seu tiet Joaquim recordava com el seu pare sempre que tornava a casa de la feina (una de les tantes que tenia: director, mestre de capella, mestre concertador, sarsuelista, etc.) els portava als seus germans i a ell alguna cosa: un pastís, alguna llepolia, olives, etc. Era una persona molt familiar, la qual dedicava tot el temps que podia a estar amb la seua esposa i fills.
L’altra anècdota és una mica trista, però a mi em va impactar molt i m’agradaria també contar-la. Sobretot enguany que s’acompleixen 75 anys de la seua mort. Bé, segons em deia també l’Alícia, durant els últims anys de la vida de Rafael Martínez Valls – a qui no va arribar a conèixer – aquest havia perdut molta vista, i necessitava d’un mestre concertador per a poder escriure les partitures sobre el paper pautat; ja que ell era incapaç de fer-ho. Va sofrir a més alguns atacs que li van privar de la parla, i que li van anar poc a poc deteriorant la seua ja delicada salut. Així és que, la vigília de Nadal de l’any 1946 Rafael Martínez Valls va rebre l’extremunció i el viàtic sense poder parlar. Va morir finalment el dia 26 de desembre, en paraules de la pròpia Alícia: “entre llàgrimes però amb la ment clara”.
P: Segons ens has contat, enguany s’acompleix el 75è aniversari de la seua mort. Hi ha algun projecte en marxa per a aquesta efemèride?
R: La veritat que alguna coseta porte entre mans, però de moment poca cosa puc avançar. Solament que estic col·laborant amb una molt bona amiga meua per veure si podem traure a la llum més partitures del mestre ontinyentí. També sé que a Barcelona – ciutat on va residir gran part de la seua vida – tenen pensat publicar un llibre escrit per Joan Casas i encarregat per la Biblioteca de Catalunya, i fer algun concert de presentació del mateix. A banda, la Banda Municipal de Barcelona interpretarà algunes obres d’ell la pròxima temporada, entre les que destaca l’arranjament de la sarsuela Cançó d’amor i de guerra. Però com dic, per a Ontinyent i probablement València i Barcelona estem preparant algunes coses amb molta il·lusió a pesar de les circumstàncies sanitàries que estem vivint.
P: Ja per a finalitzar. Per als qui no coneguem la figura de Rafael Martínez Valls, quina obra o obres ens recomanaries que escoltarem?
R: Doncs la veritat que vos recomanaria escoltar tota la seua obra, però com sé que açò és molt demanar i a més, la gran part de la seua obra no està enregistrada… vos recomanaré aquestes:
- La versió de Montserrat Caballé i José Carreras, i la de la Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya de la sarsuela “Cançó d’amor i de guerra”. La primera en la instrumentació original i la segona en una transcripció per a orquestra de cobla i corda. Però les dos amb una gran qualitat i nivell interpretatiu. D’eixa sarsuela m’és impossible quedar-me amb un número en concret perquè tots són molt especials i inspirats, però pot ser el més popular de tots siga la sardana del primer acte: Francina i cor de noies. Un clar exemple de com Martínez Valls es capaç d’absorbir i imitar el folklore català. Aquests dos enregistraments els podeu trobar a l’Spotify.
- “L’himne a Ontinyent”, escrit l’any 1918 amb lletra de Lluís Fabrellas i estrenat el mateix any per les bandes ontinyentines sota la batuta del propi compositor. La versió que recomane és la de la “Banda de conciertos de Madrid”. Una versió antiga però on es poden escoltar les distintes singularitats de l’himne: cor de solistes, cor general i banda. Aquesta versió la podeu trobar al canal de Youtube de la meua Societat Musical: Societat Unió Artística Musical d’Ontinyent.
Aquestes serien les meues dues recomanacions per a començar a endinsar-se en la música de Rafael Martínez Valls, però podeu trobar d’altres com les de la sarsuela “La legió d’honor”, les marxes àrabs “Sol de la noche” i “Paso a la Cábila” o altres marxes, himnes, pasdobles, obres o sarsueles que podeu trobar al canal de Youtube de la meua Societat Musical, Spotify o la fonoteca de la Biblioteca Nacional d’Espanya. Però el millor que podeu fer és interpretar la seua música per a gaudir-la de veritat.
Dejar una contestacion