Por Adriana Orts Martorell
El passat dilluns 21 de novembre es va presentar en l’auditori del CSMV un projecte que duia ja temps forjant-se. Consistia en una mostra del que podem trobar al disc gravat fa ja un any per Pablo García-Berlanga, docent d’aquesta casa i nebot-nét de Luís García Berlanga. En aquest, el pianista recull una selecció de músiques extretes de les pel·lícules del cineasta valencià, arranjades per a piano i que pròximament podran obtenir-se en partitura, tal i com ens va anunciar al pròleg del seu concert, per a tot aquell que vullga gaudir del plaer de tocar-les.
Amb la col·laboració del també docent d’esta casa, José Miguel Sanz, i després de donar les gràcies a Rosana Pastor i a la GVA per fer possible el projecte, Pablo García Berlanga va delectar al públic amb les adaptacions pianístiques de les bandes sonores dels films de Berlanga. Intercalades entre els blocs temàtics podíem escoltar les explicacions de José Miguel Sanz, que clarificaven l’estil, els compositors i les pel·lícules de les quals escoltaríem la música a continuació. De fons, la projecció de les il·lustracions referents a cada pel·lícula acompanyaven la peça musical en qüestió.
En primer lloc, el concert començava per una breu presentació del caràcter del cineasta valencià, la seua passió pel mediterrani, la seua forma de ser tan característica que ha esdevingut un adjectiu, etc. Al llarg de tot el concert, José Miguel Sanz recordava al públic el significat d’allò berlanguià, i el convidava a trobar-ho en la seua música.
El primer bloc l’inaugura un fragment de Aquella pareja feliz, una de les seues primeres pel·lícules, estrenada al 1951. Este film, igual que la majoria dels que dirigirà Berlanga, era un retrat entre crític i còmic de la realitat del moment, en este cas, una parella humil que pot gaudir d’una vida de luxes després de guanyar un concurs radiofònic. D’este film, el pianista va interpretar el tema de la parella feliç i la marxa Florit. Encara en el mateix bloc, el públic escoltaria alguns dels fragments de la banda sonora de Bienvenido Mr. Marshall, estrenada al 1952, una crítica flagrant als plans de rescat econòmic del primer franquisme. En aquest film podem apreciar eixa denúncia disfressada d’humor que tant caracteritzaria al director valencià. No menys important és el tercer film del qual va poder escoltar el públic uns fragments de la seua música: Calabuch, estrenat al 1956. Pot ser aquesta és la pel·lícula amb la que menys connexió va tindre, musicalment parlant, d’aquest primer bloc més clàssic de la seua carrera. Si bé les dues primeres van estar musicades per Jesús García Leoz, Calabuch va estar musicada per dos compositors italians, Lavagnino i Guerrini, de molta qualitat, però en certa manera sense eixe esperit berlanguià que també impregnava la música del seu cine. I és que mentre que aquests dos havien tingut una formació musical estàndard, García Leoz havia après quasi de manera autodidacta, i imprimien en la seua obra tots els matisos propis de la música de revista o de sarsuela.
El segon bloc el composaven les pel·lícules Plácido (1961), Las cuatro verdades (1962) i El Verdugo (1963). Aquest bloc es sense dubte el bloc on es mostra el Berlanga més autèntic. És en aquest moment on Berlanga comença la seua col·laboració amb el guionista Rafael Azcona i el compositor Asíns Arbó. Amb ells, s’accentua una visió més agra del món que transmet Berlanga ales seues pel·lícules. En totes elles, el començament, ja pesimista per sí sol, acaba esdevenint una situació pitjor. De les tres pel·lícules esmentades, tal i com apuntava José Miguel Sanz, Las cuatro verdades és la que menys música d’Asíns Arbó presenta, per ser una col·laboració italo-franco-espanyola. Per altra banda, El Verdugo va resultar ser un autèntic mal de caps entre el compositor i la censura, i va condicionar les seues creacions posteriors, que no gaudiren del mateix suport entre el públic i els productors.
Aquest tercer bloc, més filosòfic i íntim, quasi un fracàs econòmic, estava integrat per peces de La boutique (1967), Vivan los novios (1970) i Tamaño natural (1973). La primera d’elles, musicada per Astor Piazzolla, contrastava musicalment amb la música que el públic havia escoltat d’Asíns Arbó, més irreverent i propera a allò berlanguià.
D’aquest bloc el pianista va fer un bot de quasi una dècada fins a la Vaquilla (1984), també musicada per Asíns Arbó. Tota una pena que Berlanga optara per no musicar les pel·lícules de la seua trilogia Leguineche. De La vaquilla escoltaria el públic dos fragments: Sospirs austrohongaresos i la Marxa de Sos del Rei Catòlic. Cal dir que en aquesta última l’auditori vibrava amb la força de l’acompanyament persistent de la mà esquerra al piano.
Per últim, el concert tancava aquest arc berlanguià amb la interpretació d’alguns fragments musicals de la sèrie Blasco Ibáñez(1996) i París Tombuctú (1999). Aquestes ja no foren musicades per Asíns Arbó, sino pels seus alumnes, ben educats en el caràcter berlanguià de les coses: Bernardo Fuster i Luis Mendo. El últim (o més bé penúltim) tema programat al concert és aquell A ninguna parte que sona al final de París Tombuctú, aquella música que acompanyava l’última imatge de l’última pel·lícula del cineasta valencià: un cartell que resava un Tengo miedo que ha fet córrer rius de tinta entre els entesos en el tema, com bé diria José Miguel Sanz.
Però el concert no podia acabar sense escoltar un esperat tema de Bienvenido Mr Marshall: Americanos! I així acabava el concert, amb la il·lusió d’un públic escàs però fidel que contenia les ganes d’aplaudir al ritme de la cançó i que, en acabar, va aplaudir ben agraït la brillant actuació al piano de Pablo García Berlanga i el genial guió explicatiu plantejat per José Miguel Sanz.
Dejar una contestacion