Teresa Reig Sanz, professora de trompa del Conservatori Professional de Música de Melilla.

 

“Termino… ¿y ahora qué?”

Teresa Reig Sanz, professora de trompa del Conservatori Professional de Música de Melilla.

 

Per Marc Cornadó Camí

 

Teresa Reig Sanz, que finalitzà l’especialitat de trompa al Conservatori Superior de Música de València l’any 2012, i actual professora del Conservatori Professional de Música de Melilla des del 2014, explica el seu recorregut en el camp musical i els camins empresos una vegada acabats els estudis superiors

 

Com et vas iniciar en el camp de la música?

Al poble, a Castelló de la Ribera. Com que a València hi ha bandes i escoles de música a totes les localitats, a mi em van apuntar sense permís, digam, a la Societat Musical Lira Castellonera. També és de veres que a la meua família hi ha una forta tradició musical. Aleshores, em van apuntar i a poc a poc vas a l’escola de música perquè t’agrada anar a classe amb els amics, per l’ambient que es forma, però no perquè t’agradi la música en sí, encara. Amb el pas del temps comences a gaudir del que és la música en essència.

 

Per què vas elegir la trompa com a instrument?

De fet, jo volia la flauta travessera. A la banda del poble necessitaven instruments de vent-metall (trompeta, tuba, trombó, trompa) i, per descart, la vaig triar. Al principi no m’agradava. Com que anava a classe, per inèrcia, vas continuant… i al final estic molt a gust amb l’instrument.

 

Quan estaves cursant els teus estudis secundaris, tenies clar que volies continuar estudiant trompa? Va ser difícil prendre la decisió?

El típic estigma que reps per part del teu entorn és sobre les eixides professionals que tens, que els estudis musicals no són universitaris, que no tenen prestigi… Aleshores, a mi m’agradava tocar: tenia clar que volia continuar aprenent perquè gaudia. Llavors, vaig fer segon de batxillerat i sisè de grau mitjà alhora, i em vaig clavar en arquitectura. Abans, les proves d’accés al superior eren al setembre, i tenia tot l’estiu per preparar-me si volia entrar, al final em vaig presentar i em van agafar. Vaig començar les dues carreres a la vegada i el que em va ajudar a decantar-me és que anava a la universitat i no em sentia a gust, no congeniava amb la gent de classe, no m’acabava d’agradar. Després anaves al Conservatori i era un ambient molt més proper a mi, gent de poble… Va ser molt dur haver de deixar-me la carrera: va ser com un fracàs, perquè em vaig adonar que no era capaç (en realitat, crec que haguera sigut capaç si m’hagués agradat).

Quines coses destacaries en els ensenyaments superiors de música que vas tenir en el Conservatori Superior de València? Quins records en tens?

Moltes bones i alguna mala. De bones, destacaria el que aprens dels companys, el bon rotllo que hi ha, les orquestres joves i els viatges que fas tocant junts. De l’altra banda, em va decebre un poc el “mundillo”, en el sentit de competitivitat, màfies, tancament de ment, professorat… Hi ha una descontextualització generalitzada de la realitat musical del present, com si el Conservatori fos un món clavat en el passat.

 

Mentre estudiaves, vas rebre alguna informació per part del Conservatori sobre quins itineraris –educatius, professionals- podies seguir en acabar l’etapa?

No. S’escolten rumors, veus què fa la gent que acaba abans que tu i intentes continuar en això. En acabar, vaig intentar fer un màster a Alemanya. Clar, jo tenia moltes inseguretats, tocava bé, però en un moment em vaig ratllar. Aleshores, a Alemanya la cosa no va quallar: vaig fer diferents proves i no vaig entrar. Al final, em vaig desencantar i vaig tornar.

Sempre t’encaren a què sigues músic d’orquestra, si no ho ets, de certa forma has fracassat, i això dol. Realment, després he tocat en orquestres joves i veig el que fan amics meus en orquestres professionals i hui en dia jo no voldria eixa feina…, però com que t’han clavat al cap tota la vida que t’has preparat per això… Per exemple, la docència és una cosa que tot el món rebutja i hi ha gent molt vàlida, i que no ho és per a orquestra.

 

Creus que els plans d’estudis del CSMV s’adeqüen a les capacitats requerides en el mercat laboral? Canviaries alguna cosa?

No, té moltes mancances. Per exemple, jo trobe en falta una cosa tan senzilla com el màrqueting. No ens ensenyen a vendre’ns. Tu pots fer un projecte, pots muntar un grup, un concert, però no saps moure’t, amb qui parlar, com promocionar-te, com fer-te visible…

Per una altra banda, afrontar el directe tampoc ho fem. Només es toca a audicions, però no es té una psicologia per afrontar l’escenari. Per exemple, la psicologia de l’esport està ja en molts àmbits en la música encara no la tenim.

A més, per als músics cant és fonamental, de la mateixa forma que es fa piano complementari: és una eina central en el dia a dia, com també ho és l’educació auditiva.

 

En l’actual context, quines opcions laborals té un estudiant recent titulat?

Ara mateix tens tocar en orquestra, però això és una opció improbable, perquè cada vegada se n’estan suprimint més, és una música que ja no arriba al públic, que està un poc obsoleta… De bandes municipals, més del mateix. Per dedicar-se a la música de cambra falta una base de com muntar el grup, de màrqueting… De totes maneres, és possible, com ho demostra Spanish Brass, un grup de cambra valencià referent en aquest camp que ha sabut transcendir els seus propis límits. També hi ha dues possibilitats més: evidentment, la docència i, per una altra banda, la part militar, que també cal anomenar, ja que les bandes militars són una realitat, tot i que no supose una gran realització personal per part del músic.

 

Com vas arribar al camp docent?

Quan vaig tornar d’Alemanya vaig deixar la trompa un poc de banda i vaig entrar al màster de professorat de secundària un poc resignada, a veure si m’eixia alguna cosa. Portava un més i mig a la universitat i a Melilla, on treballe jo ara des del 2014, va quedar vacant mitja jornada de trompa, al Conservatori Professional. Aleshores, casualitats de la vida, el professor de violoncel d’allí és del meu poble, i va avisar per les xarxes socials de la banda del poble, i vaig provar. Estava sense cap tipus d’aspiració, a la meitat del màster. Vaig fer un examen en el qual vaig haver de tocar tres obres i fer una anàlisi d’una obra sobre com la treballaries a classe, i em van agafar. El que m’agrada és que estic a gust fent-ho. El divertit és poder compaginar: tenir la part docent en la qual aprens molt perquè t’ho has de replantejar tot una altra volta i, per una altra banda, ja realitzes les teues motivacions personals, com muntar-te un grup de cambra, apuntar-te a l’orquestra… Eixa creativitat ha d’eixir per algun lloc.

 

El món dels instruments de vent-metall està bastant masculinitzat. Has tingut alguna experiència que t’hagi fet sentir incòmoda, ja siga com a docent o com a alumna?

Cada volta és menys masculinitzat. Alguna vegada sí que indirectament notes coses un poc rares, escoltes algun comentari que les dones mai poden tocar tan bé com els homes perquè no tenen la mateixa capacitat pulmonar, però directament mai. A més, el fet de tenir referents dones trompistes, com la solista de l’Orquestra de València, avalen que això no és aixina.

Per una altra banda, també he notat coses positives. A voltes, el fet de ser dona en un món masculinitzat fa que faces comboi. És curiós: en una orquestra jove, recorde que el preparador de la secció de metall que tenia molt de caràcter, em tenia mimada.

 

Què els diries a les xiquetes i als xiquets que estan començant amb l’instrument?

No ho sé. Després de tot el recorregut, ara mateix estic un poc desencantada amb la música clàssica. Els diria que foren més curiosos del que jo he sigut, que fugisquen un poc de l’aprenentatge tradicional, acadèmic, enclaustrat i purament clàssic. És a dir, que no discriminin altres tipus de música i que no per ser un instrument tan clàssic i tan encasellat, pensin que no poden fer coses diferents.

 

 I a aquells que estan acabant el Grau Superior?

Doncs no els diria res perquè no m’escoltarien. Quan acabes, vas amb les brides tan posades, que l’únic que vols és anar a Alemanya i ser el solista de la Filharmònica de Berlín. Fins que no es topin amb la realitat, poca cosa cal dir-los. Cadascú ha de viure eixe moment.