Per Àngela Boix
Sobre les Jornades i la ponent
El passat 10 d’octubre es van donar per inaugurades les Jornades de Pedagogia i Musicologia d’aquest curs 2023/2024, organitzades pel departament de Pedagogia i Musicologia del CSMV. Van començar amb una presentació a mans de la directora del ISEACV, Francisca Blanch Piqueras, i se li va donar pas a la conferenciant de les dos primeres jornades, Analisa Ferraini. Aquestes xerrades han sigut importants a nivell de centre per ser el primer taller realitzat per professorat pertanyent al programa Erasmus+.
Analisa Ferrarini és professora al Conservatori de La Spezia, a Itàlia. Va estudiar cant al Conservatori de Parma i psicologia a la Universitat de Pàdua. Ha sigut alumna de músics i psicòlegs importants, ha actuat a llocs emblemàtics com el Teatre Comunal de Ferrara i agrupacions com l’Orquestra de Parma, i ha rebut diversos premis relacionats amb la seua llavor.
Sobre la conferència
Aquestes dos primeres jornades van tractar sobre la psicologia en els músics, bastant centrada en les actuacions en públic i com respon el nostre cos davant de certs estímuls i situacions.
El primer tema que es va tractar va ser sobre com pot afectar la música als estats de la psique, ja que influeix en l’estat d’activació de l’organisme i en els seus processos neuronals, provocant emocions i modificacions d’algunes estructures corticals. A més, la memòria i l’atenció, l’activitat psicofísica i la personalitat afecten a la manera en què cada individu produeix música.
Un altre tema sobre el que es va parlar va ser el terme Choking under pressure (asfíxia baix pressió). Aquesta és una sensació de bloqueig físic i mental causat per un moment de molta tensió i alt contingut emocional. Aquest també té presència en activitats esportives i acadèmiques escolars. Amb açò es relaciona l’estrés: l’eustrés i el distrés (estrés bo i estrés dolent). L’eustrés és l’estat d’alerta saludable que permet mantindre l’atenció i l’emoció d’una millor manera en una duració relativament curta, mentre que el distrés és aquell que perdura en els temps i genera preocupació o ansietat, que arriba a implicar problemes psicològics.
El següent punt és relatiu a la memòria. Tant en la música com en l’esport són necessaris uns moviments, que precisen d’una atenció mentre van practicant-se i provant-se repetides vegades fins que s’aprenen i adquireixen. Hi ha dos teories sobre l’atenció:
- Teoria de la distracció.
La distracció provoca un canvi d’atenció cap a una informació que no és rellevant, disminuint el rendiment de l’activitat que s’està fent. Aquestes poden ser interiors (un passatge que no ix bé o si estarem agradant al públic) o exteriors (un telèfon mòbil, veus, etc.).
- Teoria del seguiment voluntari dels gestos.
La primera fase és la declarativa, s’observen pas a pas els gestos necessaris (digitacions al piano). La segona fase és l’associativa, on els gestos van millorant progressivament en transició cap a l’automatització, però no estan completament controlats. I, per últim, la tercera fase s’anomena automàtica, on els gestos i els processos estan automatitzats i deixa de ser necessària una plena atenció en aquests mentre es toca. És en este cas quan la ment pot començar a divagar i distraure’s pensant altres coses que no estan en relació amb els moviments. En resum, l’atenció en els gestos disminueix a mesura que s’augmenta la pràctica en ells.
La segona part, després del descans, es va centrar en la condición psicofísica, on hi ha components fisiològics i psicològics que mantenen l’organisme actiu. En aquest àmbit entren els sistemes simpàtic i parasimpàtic.
Els psicòlegs Yerkes i Dodson van estudiar la relació entre els dos sistemes a principis del segle XX, la llei de Yerkes-Dodson. El rendiment és provocat per uns nivells intermedis d’activació corporal, amb símptomes com sudoració, tremolors, salivació, etc, però sense ser extrems ni arribar a provocar ansietat o estrés. També es va descobrir que les persones introvertides tenen nivells d’activació diferents, ja que uns estímuls bàsics els poden provocar efectes d’excitacions més alts. És a dir, els mateixos estímuls poden provocar símptomes diferents en distintes persones. D’altra banda, els nervis o l’angoixa poden provocar que el tempo siga més ràpid del necessari o que les respiracions i cadències no siguen correctes.
La performance és el resultat del potencial menys les interferències que hi poden haver, les quals hem tractat abans. Si s’eviten les interferències es poden aconseguir actuacions que demostren completament el potencial de l’artista.
Per últim, vam fer una activitat pràctica per demostrar i entendre tot el que s’havia tractat. Un alumne voluntari va tocar el cello i vam reflexionar sobre la seua actuació, moviments i expressions. Després dels diferents comentaris, va tornar a tocar i vam poder comparar les dos interpretacions, veient una evolució cap a una actitud de més comoditat i confiança.
Per acabar, Analisa ens va parlar d’uns pocs exercicis pràctics per poder combatre els símptomes dels nervis. El primer, per al tremolor de mans, consisteix en posar-les sobre la paret i deixar el nostre pes sobre elles. Un altre, sobre la respiració, consisteix en descomposar-la en inspiració i expiració i comptar, mentre som conscients del diafragma i la part baixa de la panxa. Primer comptarem 3 segons en cada part i després anirem variant el temps en cadascuna.
Una jornada molt interessant.
Dejar una contestacion