Al Tall i “el Genovés” guanyen el XIX Premi Vicent Ventura

per Jordi Reig / Vicent Torrent

 

El Premi Vicent Ventura es va instaurar en memòria d’aquest periodista i activista valencià. L’atorga la Universitat de València, la Universitat Jaume I de Castelló, els sindicats STEPV, CCOO i UGT i les associacions cíviques Unió de Llauradors i Ramaders i Unió de Periodistes Valencians, des de l’any 1998, a una persona o col·lectiu que s’haja distingit per la seua trajectòria cívica, democràtica i de compromís amb el País Valencià i la seua llengua.

 

L’edició d’enguany l’han guanyada el pilotari Francesc Cabanes el Genovés i el grup musical al què vaig pertànyer des del 1986 fins la seua dissolució el 19 d’octubre de 2013, Al Tall.

 

A l’acte de lliurament del premi, el passat 25 d’abril, es van llegir diversos parlaments. A continuació vos transcric el text que va dir el meu company Vicent Torrent, líder, músic i autor de la majoria de les lletres de les cançons del grup.

 

Bona vesprada a tots, amigues i amics.

 

Abans de res vull donar moltíssimes gràcies al jurat del Premi Vicent Ventura per pensar en nosaltres. Realment estem feliços per formar part d’un grup tan selecte: el de les persones i els col·lectius premiats amb este guardó.

 

I volem donar les gràcies especialment a Rosa Ureña, companya del nostre estimat Enric Banyuls, que ens ha deixat fa poc de temps, per haver acceptat vindre avui ací a recollir este premi que nosaltres brindem a Enric, a la seua memòria i al seu treball inestimable. Vos demane un fort aplaudiment. Per a Enric i per a Rosa.

 

La primera vegada que pujàrem a un escenari allà per l’any 1975, quan començàvem esta aventura d’Al Tall que s’ha perllongat molt més del que llavors podíem presumir, ens trobàvem neguitosos per la nostra conducta que en aquell moment resultava insòlita i extravagant.

 

Pujar a un escenari una dolçaina com un instrument més dins d’un conjunt, pujar un guitarró i una bandúrria, cantar a l’estil de la gent major dels pobles i fer, no obstant, cançons noves parlant de temes d’actualitat, ens feia dubtar que això fora entés pel públic.

 

Però no només va ser molt ben entés, ja que simultàniament s’anaven covant al llarg del País altres extravagàncies semblants per a l’època que vivíem; començant per la reivindicació de la llengua. Al nostre atreviment de fer cançons actuals seguint l’estil musical de la tradició, aparegueren molt aviat altres iniciatives en el mateix sentit que trencaven amb el rebuig que s’havia instal·lat en la nostra societat contra les antigues arrels de la nostra cultura.

 

Si algú aquell 1975 s’hagués atrevit a pronosticar que en pocs anys es produiria una allau espectacular d’accions que rehabilitarien tants elements i tants camps de la música tradicional i de la cultura tradicional, si algú s’hagués atrevit a pronosticar esta gran transformació que avui continua en ascens, hauria estat vist com un somiador il·lús i destarifat.

 

Jo tinc la convicció que encara no s’ha fet una lectura d’esta transformació i de les actituds que han menat la població a desfermar una activitat tan decidida i radical. Perquè este canvi de valoració es presenta com un procés que pretén involucionar el paradigma del desenrotllament cultural. Si la globalització proposava com a signe de desenrotllament cultural la substitució dels elements culturals autòctons, esta nova actitud de la població pugna per invertir eixe model de progrés situant la cultura tradicional com a matriu i nou paradigma de la prosperitat cultural. Per tant, este canvi d’actitud comporta deixar de considerar la cultura tradicional com un sector més que cal atendre entre altres sectors, i passa a apreciar la cultura tradicional com aquella opció transversal que ha de guiar, sostenir i significar la progressió de la cultura en general.

 

Esta lectura no l’han feta encara els polítics, i nosaltres volem deixar l’encàrrec als intel·lectuals, a la universitat, en definitiva, perquè formule este criteri i el faça arribar als administradors públics.

 

Eixe és el llegat que avui us volem transmetre. De nou, moltes gràcies per este premi tan preuat que ens heu atorgat i que romandrà per sempre en els nostres cors.

 

Vicent Torrent (25 d’abril de 2018)

 

De les paraules de Vicent es poden desprendre diversos ensenyaments. El que m’interessa destacar ara i ací és l’esment que fa de determinats instruments que no s’estudien al Conservatori Superior de València, que fins fa poc tampoc no s’estudiaven a cap institució educativa sufragada amb fons públics i ara reben un suport escassíssim, però que han estat presents des del primer moment en la lluita per assolir llibertats cíviques i per aconseguir que la societat valenciana siga més lliure, més justa i més valenciana, si és això possible.

 

Per tant, companys i companyes, amb els instruments de la música tradicional, poca broma.

 

Jordi Reig

maig de 2018

Sé el primero en comentar

Dejar una contestacion

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.


*