DE GLUCK A KANDINSKY: UN CAMÍ ENTRE LA MÚSICA I LA PINTURA.

Por Andrea Lerma

Resumen

En el presente trabajo se establece una relación entre la música de Christoph Willibald Gluck, concretamente el extracto para flauta de su ópera Orfeo ed Euridice –añadido en la adaptación que el propio autor realizó en 1774 para el estreno en París– y la sinestesia de Wassily Kandinsky. Tomando como base el estudio sobre el color que Kandinsky realizó y una serie de determinados análisis musicales, aunando así ambas artes. Además, se aportará una representación pictórica original como resultado de la investigación.

Palabras clave: Interdisciplinariedad, sinestesia, Orfeo ed Euridice, Christoph Willibald Gluck, Wassily Kandinsky.

Resum

En el present treball s’estableix una relació entre la música de Christoph Willibald Gluck, concretament l’extracte per a flauta de la seua òpera Orfeo ed Euridice –afegit en l’adaptació que el mateix autor va realitzar en 1774 per a l’estrena a París– i la sinestèsia de Wassily Kandinsky. Prenent com a base l’estudi sobre el color que Kandinsky va realitzar i una sèrie de determinats anàlisis musicals, combinant així les dues arts. A més, s’aportarà una representació pictòrica original com a resultat de la investigació.

Paraules clau: Interdisciplinarietat, sinestèsia, Orfeo ed Euridice, Christoph Willibald Gluck, Wassily Kandinsky.

Abstract

This work sets a relationship between the music of Christoph Willibald Gluck, specifically the flute excerpt from his opera Orfeo ed Euridice –added in the 1774 adaptation for the Paris premiere– and the synaesthesia of Wassily Kandinsky. Based on the study of the color that Kandinsky made and a series of certain musical analyses, he brought both arts together. In addition, an original pictorial representation will be provided as a result of the research.

Key words: Interdisciplinary, synaesthesia, Orfeo ed Euridice, Christoph Willibald Gluck, Wassily Kandinsky.

Introducció

La interdisciplinarietat de les arts és un fenomen que en l’actualitat se situa al capdavant de la majoria de les investigacions artístiques. No obstant això, trobem una falta d’estudis que relacionen i analitzen la música de Christoph Wilibald Gluck, en concret la seua òpera Orfeo ed Euridice amb l’estudi de color de Vasili Vasilievich Kandinsky. Després de realitzar una important cerca d’informació, no coneguem cap anàlisi d’aquestes obres atenent aquestos aspectes com a forma principal. La funció fonamental d’aquest estudi és proporcionar, un punt de partida, prèvia selecció: el solo de flauta situat al II acte de l’òpera, anteriorment nomenada i buscar un vincle entre les dues disciplines artístiques.

Prèviament, cal nomenar les dues obres que s’han pres com a model. Per una banda, De lo espiritual en el arte^[1] de Vasili Vasilievich Kandinsky, on trobem un discurs estètic que desemboca en la pràctica de l’abstracció no figurativa. Lluny de ser un text pragmàtic, no pretén apel·lar a la raó i al cervell. Una obra que, gràcies al seu gran poder comunicatiu, va acabar exercint una profunda i indiscutible influència. D’altra banda, el llibre Wassily Kandinsky (1866-1944): Una revolución pictórica^[2] de Hajo Dütching reprodueix la vida del pintor en un món complex en el qual estaven succeint esdeveniments històrics molt importants de forma fragorosament accelerada. Analitzant la seua estètica com a fundador de l’art abstracte i el màxim teòric d’aquesta pintura; així mateix, també realitza un detallat sumari cronològic de la vida i obra de l’artista, cobrint la seua importància històrica i cultural.

S‘ha utilitzat la teoria dels afectes i la retòrica musical com a base teòrica per a analitzar el fragment musical proposat, posant-lo en comú amb la teoria de Kandinsky, realitzant una interpretació pictòrica-musical mitjançant els paral·lelismes i les diferències obtingudes en l’estudi previ realitzat de les obres de tots dos autors.

Teoria del color segons Vasili Vasílievich Kandinsky

La relació que Kandinsky té amb el color, tant per a la percepció com per a la transmissió, li porta a elaborar una teoria del color única, marcada per la seua formació sistemàtica i racional i pel desig d’escriure una «harmonia» per a la pintura, entesa com un conglomerat de lleis ordenades. Aquesta teoria es basa en l’observació pròpia i, per descomptat, en altres tractats de pintura. Gràcies a unes notes manuscrites al marge en unes anotacions de la Bauhaus, se sap que Kandinsky va conèixer l’estudi de Karl Scheffer sobre el color que porta el títol Notizen über die Farben. En ell, estableix una primera relació entre el color i l’estat anímic, perquè creia que a determinats tons de color li corresponia cert tipus de sensacions. Aquestes teories es trobem repartides en el seu llibre De lo espiritual en el arte, on pren referències d’altres arts com el so, la cadència, el ritme i el moviment.

La descripció de cada color es presenta a continuació:^[3]

El groc és un color típicament terrestre. El seu moviment excèntric i càlid inquieta a l’espectador. És un color agressiu, que pot arribar a ser estrident i tornar-se insuportable. Musicalment, ressona com una trompeta tocada amb força o un clarinet. Si se li refreda (és a dir, si se li afegeix blau) la seua ressonància es torna furiosa, delirant, pròxima a la bogeria. I a major calidesa, major moviment excèntric, quasi com un malbaratament de forces.