Per Joana Serra Quesada
El passat dia 9 d’abril va tindre lloc un taller per a millorar el control escènic proposat pel departament de l’especialitat de Pedagogia del Conservatori Superior de Música “Joaquín Rodrigo” de València. Aquest va tindre lloc al rebedor de l’auditori del centre durant pràcticament tot el matí.
Per a aquest taller, vam disposar de la presència i coneixements de Gracel Meneu Berenguer, escriptora, ballarina i coreògrafa de professió, la qual fou una de les protagonistes del moviment emergent de la dansa contemporània durant els anys 80. Va estar becada amb el J.W. Fulbright a Nova York l’any 1983. Va ser directora artística de la companyia Vianants Dansa de l’any 1984 a l’any 1995, i va obtindre el Premi de la Generalitat Valenciana a la millor direcció coreogràfica l’any 1995. Actualment, a més d’escriure, exerceix com a professora titular de dansa contemporània al Conservatori Professional de Dansa de València.
La sessió va començar amb una presentació del taller i de la convidada per part de la professora de l’especialitat de pedagogia, Dolores Amèlia Medina Sendra. Després, la ponent va demanar als assistents què esperaven del curs, i va obtindre diverses respostes, però també es va fer palesa la bona predisposició dels assistents. També va comentar les posicions d’alguns alumnes que havia estat observant abans de començar pel fet de ser interessants del punt de vista de la comunicació corporal.
Seguidament, es va dur a terme una explicació dels diversos ossos del tronc de l’esser humà, en concret de la columna vertebral, els malucs i la pelvis. Es va fer referència a la importància de la pelvis atés que és el nostre centre de moviment a través de les articulacions dels malucs. També es va fer prendre consciència a l’alumnat de la situació dels ossos isquis i de les crestes ilíaques dels malucs mitjançant l’experimentació directa de cadascú. A més a més, es van citar diverses patologies que pot patir la columna vertebral com ara l’escoliosi o la cifosi.
Tota aquesta explicació teòrica va derivar en la cerca d’una bona posició corporal que s’havia de buscar per mitjà de l’experimentació una posició adequada, saludable i correcta del cos, en concret, la posició centrada dels malucs i una posició en paral·lel de les cames tenint en compte la distància dels óssos isquis. Calia mantindre els peus en paral·lel, sense estar massa oberts ni massa tancats, i s’havia de mantindre una línia recta entre el segon dit del peu i el taló. També s’havia de distribuir el pes en tota la planta del peu.
Tenint present aquesta posició, es va desenvolupar una activitat en la qual s’utilitzava la respiració, elevant els braços durant la inspiració i baixant els braços i doblegant els genolls però sense que aquests sobrepassaren les puntes dels peus durant l’expiració de l’aire. Aquest exercici va ajudar gran part de l’alumnat a assabentar-se d’algunes posicions no del tot saludables que solen mantindre’s durant el dia a dia sense ser-ne conscients.
Seguidament, es van formar dos grups per tal de dur a terme una segona activitat, la qual consistia a caminar a través de l’espai de manera ordenada i per parelles, i l’alumnat havia d’imaginar-se que aquest recorregut era el camí a l’escenari. A continuació, Gracel va seleccionar una part dels assistents per tal de remarcar alguns aspectes mentre la resta observaven des d’una part del rebedor.
Algunes de les apreciacions més importants que va fer la ponent van ser que està malament mirar a terra mentre caminem o que no s’ha de fer soroll amb els peus durant el camí. A més a més, cal no eixir fent carasses per por per dubte o per vergonya, sinó que independentment del que estiga passant al nostre voltant s’ha de fer cara neutra, sense cap senyal d’emocions més enllà d’un mig somriure. Tampoc s’havia d’alçar la barbeta de manera que semblara que miraven cap al sostre. També va insistir en una bona col·locació corporal gràcies a la qual s’havia de sentir com si ens estigueren agafant de la part superior posterior del cap per a mantindre una posició correcta. Durant les correccions es va apreciar notablement la millora de l’alumnat pel que fa a tots aquests aspectes.
Després, es va dur a terme un exercici en què s’havia d’anar acatxats, encara que solament el tronc del cos, i amb els genolls un poc flexionats i fent el pit cap avant per tal de mantindre el cap dret damunt dels muscles. Tot seguit, es va fer una activitat que consistia a pujar i baixar les escales per parelles mantenint el cap dret i totes les apreciacions que s’havien fet abans. Tot i això, s’hi afegia certa dificultat, ja que addicionalment al desplaçament s’incloïa un cert desnivell, la qual cosa complicava mantindre una col·locació del cos correcta. També, seguint amb aquestes directrius, es va fer un exercici en què, un per un, caminaven fins a una cadira i havien de seure i alçar-se mantenint també una posició adequada. Tot l’anterior ho havien de fer imaginant que estaven dalt d’un escenari en tot moment.
Finalment, amb la intenció de fomentar l’escolta, un dels aspectes més importants dalt d’un escenari, es van efectuar dos exercicis molt interessants. En el primer es va fer un grup en el qual un s’alçava i feia un gest i es tornava a asseure, i a continuació el següent havia d’alçar-se i repetir el gest que havia fet el primer i així consecutivament, a mode de cànon. En el següent exercici, es va dur a terme una coreografia grupal on tots junts havien d’estar pendents gràcies a una mirada perifèrica dels moviments que feien els altres per tal de reproduir tots el mateix, anar al mateix temps, tot això sense seguir un líder en concret, sinó amb la simple percepció simultània de tots sobre tots. En aquest exercici l’única consigna que els assistents sabien era que calia pujar les escales i arribar fins a l’última porta de l’amfiteatre i tornar a baixar, però no se sabia en cap cas qui anava a moure’s abans o després. En aquests exercicis es fomentava l’escolta, l’atenció plena constant i la visió perifèrica en tot moment.
Entenc que aquests tipus de tallers són essencials per a la formació artística i professional de tots els músics. El fet és que passem gran part del temps estudiant els aspectes tècnics de la interpretació pel que fa a l’instrument, i deixem de banda sovint la preparació que s’ha de tindre per a pujar dalt d’un escenari. Tot això pot comportar problemes davant d’una actuació independentment de l’esforç i l’estudi de l’individu. A més a més, un músic no solament transmet a través de la seua interpretació, un músic és un artista i està en constant comunicació amb el públic d’ençà del moment que la seua imatge apareix a l’escenari. Per tot això, crec que és indispensable una formació adequada de l’alumnat en el control escènic ja en edat primerenca per tal de garantir una bona actuació en tots els aspectes en el futur.
Dejar una contestacion