SETMANA DE SANTA CECÍLIA.
Per Joana Serra Quesada
L’últim 22 de novembre de 2018 va tindre lloc un concert on es van interpretar tres Sonates de J. S. Bach per a oboè i piano. Els instrumentistes que oferiren el concert foren Jesús Fuster i Isabel C. Soler. Aquest esdeveniment fou a les 12 del migdia a l’Auditori de Conservatori Superior “Joaquín Rodrigo” de València durant la setmana de celebració de Santa Cecília.
Abans d’endinsar-nos en aquest magnífic concert, cal remarcar la gran trajectòria de Jesús Fuster, nascut a Bunyol, el qual desenvolupa els seus estudis al Conservatori Superior de Música de València, on acaba obtenint el Premi d’Honor Final de Grau Superior en l’especialitat d’oboè.
Seguidament, continua perfeccionant-se amb Lothar Koch, George Caird i Hansjorg Schellenberger. A més a més, amplia els seus estudis al Rôtterdam Conservatorium a Holanda, on es gradua amb la màxima qualificació. També ha obtingut el Primer Premi Nacional “López Chávarri” de Música de Cambra, així com el Diploma de Mèrit de l’Acadèmia Chigiana de Siena.
Ha actuat com a solista en agrupacions importants com l’Orquestra Nacional d’Espanya, l’Orquestra de la Ràdio Bàvara i l’Orquestra del Palau de les Arts. També és fundador de diversos grups instrumentals, com ara el Quintet Clàssic de València, el Zelenka Ensemble i el Pro Musica Instrumentali Ensemble.
Addicionalment, ha participat en gravacions per als segells Ars Harmonica i Empire Master Sound. Tots aquests projectes s’han combinat amb la seua tasca docent a diversos Conservatoris Superiors de Música on continua impartint classe en l’actualitat.
Pel que fa a Isabel C. Soler, la intèrpret de la part pianística, és directora i pianista acompanyant del grup de música de cambra de la UPV entre d’altres tasques, però cal remarcar-ne la tasca docent al Conservatori Superior “Joaquín Rodrigo” de València.
Quant al concert, en la primera part es va interpretar la Sonata BWV 1030b, en sol menor, la qual consta de tres temps: Andante siciliano i Presto. Del començament s’observava clarament la complicitat entre tots dos intèrprets, fet que s’evidenciava en les entrades i en els diversos recursos d’agògica i dinàmica que s’utilitzaven, i també en els tancaments de les peces.
Després del descans ens van interpretar dues sonates més: la Sonata BWV 1031, en mi bemoll Major, i la Sonata BWV 1020, en sol menor, totes dues compostes per tres temps. La primera constava d’un Allegro moderato, d’una Siciliana i d’un Allegro, mentre que la segona estava formada per un Allegro, un Adagio i un Allegro.
Durant tot el concert, es va fer palesa de l’expressivitat que emetia l’oboista en cadascuna de les peces interpretades, així com la cura extrema en els finals de frase. També, cal destacar la precisió quasi perfecta de l’afinació dels fragments que contenien notes agudes emeses en un piano subtil i elegant, i un control total de la columna d’aire.
A més, un altre dels fets destacables de la interpretació dels dos executants va ser la vivacitat dels moments on el temps requeria una actitud més vital, com en els diversos temps Allegro que es van poder escoltar a l’Auditori del CSMV.
L’únic aspecte negatiu del concert va ser la falta d’educació musical per part del públic que hi va assistir, el qual en alguna ocasió va interrompre l’harmonia del concert entrant a destemps durant la interpretació.
Finalment, i per a la sorpresa de molts, es va interpretar una peça més com a bis, un segon moviment d’una altra sonata del compositor J. S. Bach, la qual va servir per a evidenciar una vegada més l’expressivitat i el control de l’instrument per part de tots dos intèrprets.
Dejar una contestacion