Per Joanfer Teruel
- Título: Esbozo de una nueva estética de la música
- Autor: Ferrucio Benvenuto Busoni
- ISBN: 978-84-96875-89-0
- Editorial: Doble J.
- Año de la edición: 2009
- Traductor: Miguel Ángel Albi Aparicio
- Encuadernación: Rústica
- Formato: 14,5×20,5
- Páginas: 86
El nom del compositor i pianista Ferrucio Busoni és recordat de manera quasi unánime per la major part del públic avesat, per les monumentals transcripcions pianístiques de Bach. La seua faceta de virtuós i transcriptor es redibuixa i emergeix matissada a la llum del relats del llibres d’Història de la Música que el situen en l’òrbita dels compositors neoclàssics de primeries del segle XX. Títols com la Sonatina Seconda o el Doktor Faustus són tan recurrents en els relats de l’època com desconeguts per als oients en general. La llista dels qui foren els seus alumnes, entre els quals trobem les figures d’E. Varèse o K. Weill, testimonien la importància històrica del personatge.
Els estils tan divergents d’aquests compositors del cercle de Busoni fan pensar en els casos d’O. Messiaen o N. Boulanger, professors al Conservatori de París, pel que fa a mestratge fecund i exercici d’una guia no exclusivista en el pla estètic. Açò seria per si mateix un fet suficientment indicatiu de l’esperit inquiet del músic italià, al pensament i al talant del qual podem apropar-nos gràcies a la segona versió castellana (primera publicada a l’estat espanyol) del Entwurf einer neuen Ästhetik der Tonkunst (Esbozo de una nueva estética de la música, editorial Doble J). La publicació ens presenta una dimensió, la de pensador, imprescindible per entendre la persona i la seua época.
Al text, un conjunt de “conviccions madurades durant molt de temps”, es descriu el que l’autor considera la naturalesa essencial de la música, una naturalesa completament metafísica i irreductible, i en formula les conseqüències sobre els objectius artístics, la creació, la interpretació, el sistema d’altures musicals i els medis de producció sonora. Aquesta irreductibiltat de la música i de les arts prové de la irreductibilitat del sentiment que, al seu torn, és com la pròpia substància de l’expressió artística veritable. D’ella se’n deriven l’autonomia de la música respecte a forma i paraula (present com a programa o com a trama operística) en tant que limiten la llibertat irrenunciable del compositor i imposen normes externes a l’esdevenir de l’organisme musical i un concepte d’interpretació com a restauració de l’ideal rígidament conservat en la partitura amb la consegüent legitimació, més encara, l’imperatiu artístic, de transcripcions i manipulacions (en les antípodes de qualsevol puresa historicista) que permeteren reviure l’impacte de l’obra en el moment de la seua gènesi. En el nivell pràctic, l’ideal d’alliberar el so per obtener una expressió autèntica, es tradueix en l’interés per noves escales i per les divisions de l’escala fins el sisé de to i la convicció que gràcies al so “científicament perfecte” dels instruments electrònics (el dinamòfon de T. Cahill) hauria de materialitzar-se aqueixa llibertat que entrebancaven els instruments tradicionals i els seus timbres, modes d’execució i altures prefixats.
Les idees que exposa, en tant que conviccions, resulten incomunicables llevat que el lector les compartesca d’entrada o mostre una adhesió cega a qui les exposa. Coherent amb açò, tampoc l’autor s’esforça en justificar-les. La desordenada amalgama d’idees, algunes tan manosejades com el principi artístic d’imitació de la natura, i l’arbitrària dispersió de filosofies a priori incompatibles (com ho són les al·lusions a formulacions formalistes junt a aspiracions del romanticisme primerenc típiques d’E.T.A Hoffman o Wackenroder, l’optimisme positivista i tecnicista de la mà d’apel·lacions explícites a Nietszche en la crítica a la tradició) en un sospitosa mescla, fan de l’Esbós un beuratge de difícil administració.
Al lector actual li pot suscitar un somriure pensar com, amb el temps, l’ideal d’alliberament hauria de concretar-se en l’inflexible dodecafonisme de Schönberg, constatar que el propi Busoni mai practiqués la composició microtonal o assabentar-se que el dinamòfon, exemple d’instrument perfecte, no era sinó un monstruós sistema de síntesi additiva connectat a un altaveu de telèfon de què el pianista italià parlava per referències.
Tanmateix, junt a l’estil altisonant, junt als prejudicis decimonònics, hi ha un seguit d’intuicions o de visions que el propi Esbós, en qualitat de proposta necessària, participà en fer reals. Desconcert, sí: aqueixa profusió d’afirmacions essencialistes purament doctrinals arriben al punt de resultar irritants, però, alhora, són una autèntica finestra al sentir d’una época crucial en la configuració de la cultura (no només la musical) occidental. Tossut i impertorbable, un misteriós acord, una aspiració fixa, la d’alliberar el so, ha orientat probablement la part més significativa dels nous i contradictoris camins de la Música del segle XX.
La traducció, obra del professor Miguel Albi, que veu la llum quasi cent anys després de la publicació de l’original en 1916, se’ns presenta amb una molt informativa introducció de J. García Laborda que contextualitza l’Esbós i posa en evidència les repercussions i la seua acollida. Aquesta introducció és probablement el més notable del volum si se’l jutja en termes de coneixements sustantius i no com a testimonis de les personalitats repectives dels autors. Els acompanyen l’article d’Adolfo Salazar de 1924 on es feia ressò del pensament de Busoni, les notes d’Arnold Schönberg i l’epíleg a l’edició alemanya de 1974 de l’historiador i crític Hans-Heinz Stuckenshmidt, tots ells complements valuosos a aquest document fundacional de la modernitat musical.
Dejar una contestacion