“Tenim la sort i l’obligació de, mitjançant la música, contribuir a fer d’aquest món, un món millor.”

Entrevista a Sergi Rodrigo Delgado

 

Per Neus Albors Oliva

 

Sergi Rodrigo Delgado va estudiar al CSMV interpretació en l’especialitat de clarinet i va finalitzar els seus estudis l’any 2013.

.

Actualment, estudies o treballes?

 Estudie com tot músic -ara ja no a un centre concret- i treballe. Actualment estic tocant regularment en l’orquestra del Gran Teatre del Liceu i amb la Banda Municipal de Barcelona a més de donar classes de clarinet al centre autoritzat d’Ensenyances Professionals de Música de Montserrat. També forme part de la borsa de catedràtics de música de cambra que es va realitzar recentment.

.

Quines dificultats has trobat en el món laboral?

He encontrat i encontre. La realitat és que som molta més gent capacitada que oportunitats hi ha, aleshores estar preparat al màxim i merèixer alguna cosa no és garantia de res perquè també hi ha molta altra gent en eixes mateixes condicions. També, saber fer front a les valoracions a les quals ens sotmetem, que en el món de la música poden ser molt subjectives i donar-nos la sensació de no ser justes, o que directament no ho siguen. Altra dificultat està en què moltes vegades les necessitats puntuals de contractació d’agrupacions professionals es cobreixen per contactes d’amistat o relacions professor/alumne. Això -que per una banda és natural- no hauria de ser sempre així sent estrictes amb un principi d’igualtat d’oportunitats per a tots.

On estic tocant actualment ha sigut precisament després d’unes proves per a elaborar borses de personal a partir de les quals cobrir les necessitats que puguen tindre, i, a dia de hui, no he col·laborat en cap agrupació professional sense haver concorregut abans a una convocatòria de proves. Pense que hauria de ser així. En definitiva, saber trobar realment el que u vol, la possible influència de factors extra musicals i no decaure si allò que volem no arriba prompte trobe que són les dificultats que podem encontrar.

Crec que és important ser conscient que el camí és molt llarg (si és que acaba alguna vegada en el món de la música) i saber conviure alegrement mentre el recorreguem sense obsessionar-nos ni aïllar-nos de les persones més properes.

 

Què t’han aportat aquestes dificultats?

Ser el més actiu i constant possible en la música per intentar donar sempre el millor de mi. Entrende que u ha de transmetre la seua visió de la música de la manera més fidel, honesta i sincera possible i és inevitable que agrade a uns més i a altres menys. En qualsevol cas però, que siga per qüestió de gustos i mai per qualitat. I com que la música m’atrau a dedicar-li la major part del meu temps, com deia, intente no obsessionar-me i cada vegada més aprecie i gaudisc també d’unes altres coses que estan fora d’aquesta.

.

Quins propòsits tenies quan acabares els estudis al CSMV?

Seguir formant-me i descobrir un altre país, cultura, gent… quan acabí al CSMV ja sabia que estava admés al Conservatorium van Amsterdam per estudiar un programa de màster i m’esperaven dos anys més d’estudis als Països Baixos els quals afrontava amb moltes ganes. Va ser una experiència molt gratificant que vaig poder compaginar amb dues acadèmies orquestrals, una a la Nederlands Philharmonisch Orkest i altra a l’Orquestra Nacional d’Espanya.

 

Què trobes a faltar?

Els encontres a les joves orquestres (que encara els tinc ben recents, de l’ultim fa tan sols un any) per exemple. Tinc records musicals i personals preciosos. Estar setmanes senceres en diferents ciutats convivint amb gent de la mateixa edat i inquietuds, conéixer gent meravellosa de molts llocs i fer noves amistats o fer més fortes les de companys que ja coneixies abans, a més de tindre un temps sobrat per a treballar i gaudir un programa musical amb una tranquil·litat que després al món professional no hi ha perquè tot passa molt ràpid. I, a part, les festes, clar… També trobe a faltar algunes coses dels dos anys a Àmsterdam, com escoltar la Concertgebouw pràcticament totes les setmanes o els grans músics que passen constantment per aquella sala; l’oratge… per a res!

.

Has aconseguit allò que et proposaves?

El que em proposava i em propose és ser feliç i, actualment, ho sóc perquè puc viure del que més m’agrada i amb qui més estime.

.

Alguna anècdota que pugues compartir?

Em ve a la ment una vegada que enllaçava un encontre de música de cambra de dos setmanes amb la JONDE en una casa rural a França –Priorat “Le Mesnil-Saint Martin”, el recomane- amb els concerts i un programa amb la ONE a Madrid. L’anècdota és que la companyia aèria -Vueling, aquesta no la recomane- em va perdre la maleta en el vol d’anada i em van dir que la tindria a la casa rural en un o dos dies. Així doncs, em vaig comprar abans de marxar cap a la casa roba per a dos dies, i la maleta no aparegué fins dos mesos després! No podia comprar res estant a la casa i fou un compromís estar dos setmanes amb la roba de dos dies, el dia que em posava una, l’altra la llavava, i entre uns i altres em deixaren roba per als concerts fins que ja en Madrid poguí comprar-me allò necessari quan tinguí un poc de temps. Llevat de l’incident, la part positiva és que fou la «conya» contínua amb tots els companys esperant que apareguera la maleta un dia o altre durant les dos setmanes.

.

Quins projectes tens pròximament?

A curt termini, estaré de moment tot gener i febrer a la Banda Municipal de Barcelona i donant les classes a Montserrat. A partir de març encara no ho sé, tant de bo m’arribara l’opció d’ensenyar música de cambra en algun dels Conservatoris Superiors perquè m’encisa eixa faceta de la música i m’encantaria poder ensenyar-la. Com a projectes a més llarg termini, espere poder estudiar direcció seriosament algun dia, inclús dedicar-me en part a aquesta si poguera. També tinc pendent fer certs arranjaments de peces vocals i d’òpera per a clarinet, ja en tinc alguns fets i els utilitze personalment i amb els alumnes per a créixer musicalment tractant d’imitar la veu. I sense tindre-ho a la vista de moment però sí en ment, m’agradaria molt endinsar-me en el món del jazz. Afortunadament hi ha tantes facetes que crec que un músic amb ganes mai pot deixar de tindre projectes a la vista.

.

“Un músic ha de ser un humanista dedicat a la música”

.

Què canviaries de l’ensenyança al CSMV? Què està per fer? Tens algun suggeriment?

No conec directament els plans d’estudi actuals, ja que jo vaig ser la darrera promoció que estudià amb la LOGSE, però des de l’experiència que jo vaig tindre, d’una banda donaria més importància a l’estudi de totes les arts; pintura, literatura… i, en especial, a la pràctica de teatre. Crec que un músic ha de ser, en part, també un humanista. O dit d’una altra forma, un músic ha de ser un humanista dedicat a la música.

D’altra banda, en el nostre àmbit, el cultural, crec que hi ha una total carència en la formació relativa a les opcions d’inserció laboral. Molts acabem els estudis solent ser excel·lents músics molt ben formats amb un gran potencial però sense saber com desenvolupar-se professionalment per compte propi i depenent de convocatòries d’audicions, oposicions… on lloc per a tots no hi ha. Aleshores és necessari que rebem també una formació per ser auto emprenedors i poder desenvolupar projectes professionals propis.

Una altra cosa que he pensat a sovint és que el CSMV hauria tindre més importància com a atractiu cultural de la ciutat. Podria ser més reconegut i visible per a la població, bé promocionant-se millor per atraure al públic general a assistir a aquelles activitats internes que realitze, bé exterioritzant-les a altres espais més enllà del centre, per exemple. També es podrien realitzar encontres o intercanvis amb altres aules o professors d’altres conservatoris. Açò són algunes de les coses que he vist fer al Conservatori d’Àmsterdam mateix, el qual funciona com una autèntica facultat d’universitat immensament activa, no deixà de sorprendre’m gratament en dos anys.

.

Què ha de tindre un músic per fer de la música la seua professió?

Amor a la música en qualsevol de les seues formes i saber transmetre-ho a aquell a qui vaja dirigida. Amb això, crec que no cal res més i u pot ser feliç siga quina siga la professió que realitze amb aquesta.

.

Què aconsellaries als alumnes que estan acabant els seus estudis Superiors?

Que ho aprofiten bé ja que estan rebent les darreres classes de molts professors i assignatures que tal vegada no tinguen més, així com que gaudisquen del bon ambient i el contacte amb tots els companys abans que molts es dispersen una vegada concloguen els estudis.

Acabar el conservatori implica ser més lliure però a la vegada estar més «orfe», que isquen amb la sensació que l’han exprimit al màxim i no es poden endur més d’aquest, ni en coneixements ni en amistats.

.

Hi ha alguna cosa que et quede per dir?

Que els músics sempre tinguem estima i un esperit curiós per qualsevol manifestació musical i intentem transmetre-la al màxim de gent possible. Crec que tenim la sort i un poc l’obligació de mitjançant la música contribuir a fer d’aquest món un món millor.

Per últim, enhorabona per la iniciativa de tenir al conservatori una revista musical. Espere que siga una mostra de què el centre ha anat a millor des que jo vaig acabar al 2013, la qual cosa m’alegraria molt. Jo venia del Conservatori de Torrent -que compta amb un funcionament magnífic i per la qual cosa sempre l’he tingut com a model i en molta estima- i recorde el «despago» que vaig tenir amb el funcionament del Superior quan vaig accedir-ne (encara en el seu darrer any a camí de Vera). U entrava sense una jornada de benvinguda i acabava sense una altra de graduació o comiat, per  nomenar algun exemple de com era l’organització. Desitge que haja millorat. Tanmateix, li tinc molta estima ja que, això sí, en aquest vaig gaudir d’excel·lents professors a qui estic molt agraït per tot el que em van ensenyar i vaig conéixer boníssims companys amb els quals encara conserve el contacte i l’amistat. Acabarem amb una proposta més: podria organitzar-se un encontre d’antics alumnes/professors una vegada a l’any amb alguna activitat musical i un sopar com fa el conservatori de Torrent, estic segur que tal i com ocorre allí ningú s’ho voldria perdre!