Per Adriana Orts Martorell
Amb motiu de la celebració de les darreres Jornades de Musicologia entre el 27 i el 31 de març, el CSMV va poder gaudir de les conferències de molts experts en diversos camps de la musicologia, des de la historiografia de la música del renaixement fins la monodia litúrgica, passant per l’estudi de la dramatúrgia musical. Jordi Reig fou un dels investigadors convidats a aquesta edició de les Jornades de Musicologia. Juntament amb la conferència donada per Gracia Llorca, Reig va aportar la perspectiva de l’etnomusicologia, concretament a través dels seus estudis sobre les jotes valencianes, un objecte musical oblidat durant molts anys per la musicologia. Professor de musicologia al CSMV entre el 2004 i el 2015, integrant del grup Al Tall des del 1986 fins al 2013 i director musical de Els Pavesos, Jordi Reig ens exposa en la següent entrevista tot un seguit d’experiències viscudes durant la seua carrera professional com a investigador de la música tradicional valenciana.
P.- Com vas decidir dedicar-te a la musicologia?
R.-En època d’estudiant no pots tindre clar encara a què vas a dedicar-te «quan sigues major». Hi ha tendències, preferències, desitjos… però no saps com te’ls decantarà la vida. Per tant, com més opcions formatives tries, en més camps professionals podràs ser competent. En el meu cas, una vegada descartades altres opcions com la psicologia i la teoria de l’ensenyament (vaig començar ambdós carreres) i assumida la preferència per la música, vaig estudiar oboè, violoncel, piano, composició i musicologia. Les circumstàncies vitals i professionals em van encarrilar cap a les dues últimes especialitats
P.- Què et va dur a especialitzar-te en l’estudi de l’etnomusicologia, i més específicament, en la música tradicional valenciana?
R.-Mentre estudiava musicologia em vaig adonar que, de tot l’amplíssim camp d’estudi de la disciplina, hi havia un àmbit que m’interessava més que els altres perquè connectava amb el meu quefer habitual. En aquell temps jo formava part d’Al Tall, un grup on preníem el llenguatge musical de la tradició valenciana per mirar de configurar una manera d’expressar-nos pròpia. Per tant, necessitava saber com era, com és, aquest llenguatge musical, havia d’analitzar-lo de manera experimental. Vaig descobrir que l’apartat de la musicologia que s’ocupava d’aquestes qüestions, anomenat folclore musical, no m’oferia eines analítiques, i també vaig comprovar que la música tradicional valenciana no s’havia estudiat mai des del punt de vista tècnic que jo buscava, sinó més bé des d’una òptica literària, tardoromàntica i un tant paternalista que, com a molt, aspirava a assimilar la música tradicional a la «culta», i a compilar com més quantitat de mostres, millor.
En aquest context vaig descobrir l’etnomusicologia, una disciplina que als anys 90 es mantenia al marge de la musicologia i que s’ocupava de tot allò relatiu a l’ésser humà en la seua relació amb la música, i en el seu context sociocultural. Un enfocament nou, per tant, que em va seduir fins al punt d’intentar analitzar la música tradicional valenciana des d’aquesta perspectiva.
P.- Quins són alguns dels problemes als que has hagut de fer front al llarg de la teua vida professional? ¿Fou difícil definir esta disciplina en el territori valencià en l’època en la que ho feres?
R.-Si saps què vols, i mires d’aconseguir-ho amb convicció i constància, els problemes que es presenten troben una solució lògica, o almenys, pots capgirar-los perquè operen en favor teu. M’explique.
El problema principal, al començament, era la falta de referències, el no saber realment si el que estava fent, la manera d’analitzar diversos aspectes de la música tradicional valenciana, i sobretot, la manera d’exposar les conclusions, anava en la direcció correcta dins dels plantejaments de l’etnomusicologia o no. Per això vaig haver de llegir, d’estudiar, d’embeure’m de tots els textos etnomusicològics que queien en les meues mans. I al mateix temps consultava, llegia i conversava amb les persones que considerava que em podien aportar alguna cosa des del seu coneixement de la música tradicional. En les qüestions etnomusicològiques, Jaume Ayats, i en l’afecte per la tradició musical valenciana, Vicent Torrent, van ser els meus punts de recolzament més ferms.
Però aquesta mateixa manca de referències, aquesta faena de solcar el camp per primera vegada, almenys des del meu prisma, tenia el petit avantatge de no haver de contrastar, o de rebatre, altres treballs similars.
D’altra banda, l’etnomusicologia, superada l’etapa de desconeixement absolut i posterior incomprensió per part dels folkloristes fins pràcticament el final de la dècada dels 80 (el mot etnomusicologia fou encunyat el 1950), s’obria pas pels seus propis mitjans i aconseguia l’interés i l’acceptació del món acadèmic durant els anys finals del segle XX.
P.- En quin punt penses que es troba l’etnomusicologia en l’actualitat? Com penses que hauria d’impartir-se esta assignatura en el conservatori (un punt de vista global/local, pràctic/teòric, etc.)?
R.-El camp semàntic de l’etnomusicologia supera l’àmbit d’una sola assignatura: té entitat per constituir una especialitat independent. Així estava contemplat en el Decret 132/2001, de 26 de juliol, del Govern Valencià, pel qual s’estableix el currículum del grau superior de música a la Comunitat Valenciana i el accés (sic) a dites ensenyances. Però en la disposició addicional quarta del mateix decret s’indicava textualment que «les especialitats que es relacionen en l’article 5 i que no han estat previstes en els annexos (acordió, etnomusicologia, flamenc, instruments de la música tradicional i popular i instruments de pua) es desenrotllaran en el moment en què siguen autoritzades per l’administració educativa corresponent». En conseqüència, naturalment, ni es van desenrotllar ni es van desenvolupar. Com es veu, les cinc especialitats pertanyen a l’àmbit de la música tradicional, i això vol dir que les oportunitats de normalitzar-ne la situació educativa han passat i passen per davant dels nassos de «l’administració educativa corresponent» sense que se n’adonaren. O potser sí.
Com a assignatura anual de dos cursos de 4 crèdits cadascun crec que no haurien de deixar-se de tractar aspectes com la història i l’evolució de l’etnomusicologia, les definicions i les classificacions que s’han assajat, el tractament per cada tipus de música, les importants qüestions de metodologia, els treballs de camp, la relació amb altres disciplines i les noves perspectives d’estudi. Sempre des del punt de vista teoricopràctic.
Quant a la situació de l’etnomusicologia en l’actualitat, la meua opinió personal és que dels dos motors de la disciplina, etno- i musi-, el primer té molt més pes ara mateix que el segon; que les qüestions socials, antropològiques, estan més presents en els estudis etnomusicològics que les pròpiament musicològiques on, òbviament, la gent de conservatoris tenim més competència. No soc ningú per dir que caldria revertir la situació, perquè se’m pot interpretar malament, però sí que crec que els musicòlegs i les musicòlogues hauríem d’endinsar-nos més en l’espai etno, sense deixar de banda la nostra pròpia especialització. Encara que l’exigència de coneixements siga, en conseqüència, una veritable barbaritat.
P.- Estàs treballant en algun projecte actualment?
R.-El 2006, deu anys abans d’accedir a la càtedra de composició, vaig defensar la meua tesi doctoral El llenguatge musical en la tradició oral valenciana; una visió etnomusicològica. En ella obria una sèrie de portes per escometre possibles investigacions particulars sobre els diversos gèneres de la tradició, i també sobre alguns detalls dels elements constitutius del nostre llenguatge musical particular. Com que l’objecte d’estudi és tan extens, la tesi potser no era massa profunda en aquests aspectes. I sobretot, no tenia la pretensió de ser un final, una conclusió, sinó ben al contrari, tenia vocació de servir de punt de partida, d’estímul i de guia per abordar recerques sectorials posteriors.
S’han fet alguns estudis a partir del meu llibre (que és la tesi corregida i ampliada) o tenint-lo en compte. Però mentre no n’arriben més, vaig iniciant-los jo mateix. Actualment estic intentant esbrinar «tot el que havia volgut saber sempre sobre les jotes tradicionals valencianes i no m’havia atrevit a preguntar», en col·laboració amb Fermin Pardo i Marc Penya.
P.- Què és allò que et motiva a continuar treballant en la disciplina?
R.-La ignorància. Vull dir, el desig d’acabar amb ella. Sobretot la pròpia, però també l’aliena. Si en aquest camí, emergeix algun element patrimonial o identitari que se’ns havia passat desapercebut, millor encara.
Dejar una contestacion