Per Joanfer Teruel i col·laboradors*
Amb ocasió de l’onomàstica de la seua patrona, el món musical troba tots els anys el pretext que no hauria de necessitar per llançar propostes escenaris amunt, ocupar entaulats, salons i places i organitzar activitats allà on el silenci campava impune. A no molt del començament del curs però ja suficientment posats en matèria com per tenir al cap la conveniència d’un descans o el desig de reincidir en els efectes agradables que ens depararen les ja llunyanes vacances d’estiu, aquesta data dota el mes de novembre d’un discret optimisme musical. Els despertars de la letàrgia són la norma, els protagonistes, també per norma, són diferents: en ocasions el Palau, de vegades les Societats Musicals, seran les agrupacions corals o de cambra auspiciades per alguna de les Universitats públiques o correspondre el torn a associacions d’aficionats sense altra cobertura institucional, amb quasi total seguretat algú prendrà la veu cantant en aquests dies i farà un vot de confiança en el públic. Aquest curs, més enllà dels rigors del descans lectiu imposat per l’efemèride, el Conservatori Superior de Música de València ha tingut l’encert d’organitzar un cicle de d’activitats musicals que arrancaren la vespra del dia assenyalat i que s’havien d’allargar tota la setmana.
Dilluns 21, a les 16 hores i de la mà de la directora del centre es féu la presentació: començava la programació setmanal i el primer dels concerts del cicle a càrrec del Quintet Casulana. Amb la formació de cambra tornava al centre la professora i pianista Renata Casero per a oferir-nos una mostra de l’obra de Sofia Gubaidulina. Casero, junt a les seues companyes, Esther Vidal (violí), Sabrina Pacucci (violí), Pilar Parreño (viola) i Cristina Aguilera (violoncel), defensaren el quintet de la compositora russa amb convicció, rigor artístic i una voluntat de divulgació expressada en els comentaris a les peces coherent amb la línia programàtica de la formació de posar en valor l’obra de dones compositores.
Passat el dia festiu, l’activitat es reiniciava amb força en forma de dues actuacions destinades a plenar de varietat l’oferta de dimecres. A les 11:30 del dia 23, professors i alumnes de l’Aula de Percussió oferiren al rebedor del Conservatori una jovial Batukada. Sota direcció de Albert Llobell i amb contagiosa alegria, l’actuació reuní ritme, coreografia i cants. L’aire informal i festiu de l’acte no passà inadvertit i les polirrítmies brasileres i l’energia que desplegava el grup, tan atrevidament contradictòria amb l’oratge autumal d’aquells dies, aviat sumaren al seu voltant assistents incapaços de resistir-se a la provocació i que participaren del bon ambient amb palmes i oferint la rèplica en els cants grupals.
El contrapés líric i introspectiu vingué aqueixa vesprada amb el concert de Música per a oboé i piano de R. Schumman. Ens l’oferien Jesús Fuster (oboé/oboé d’amor) i les pianistes Isabel Soler i Carmen Mayo. El repertori incloïa obres habituals en la formació d’un instrumentista com (dos de) les Romances Op.94 o les Peces de fantasia Op. 73 per a clarinet i piano del compositor alemany. Habituals, sí, però no per això deixen de ser peces nascudes de la imaginació d’un dels grans forjadors de melodies de tots els temps. Jesús Fuster, en donar-los vida de forma tècnicament irreprotxable i amb veritable implicació emocional, obté un resultat que, més enllà del gran resultat artístic, és per a l’oient una valuosa oportunitat de reviure les experiències i els moments que han anat definint la seua particular història sentimental i de descobriment estètic. Són aquestes poques obres, tantes vegades escoltades i en moments tan diversos de la nostra experiència personal, les que construeixen l’espai d’intimitat compartida. Un espai que acaba configurant-nos, fent-nos secretament afins als qui hem estimat llargament aquestes músiques, marcant una parcel·la de nosaltres externa al nostre jo però que ens identifica profundament perquè perdura inalterable més encara que les idees o el caràcter d’un jo intern inaprehensible; un espai definidor d’una dimensió de l’escolta autènticament en retrocés en el camp de la música culta de nova creació. Junt a les obres citades, l’Adagio i Allegro, Op.70, original per a trompa, els números 3 i 4 de les 5 Peces en estil popular Op. 102 per a violoncel (o violí) i piano, en versió d’oboé, i la primera de les tres Romances Op. 22 de Clara Schumann.
Per la seua banda, tant Isabel Soler com Carmen Mayo es mostraren com a pianistes sensibles, molt més que com a unes meres acompanyants, al servei de les intencions poètiques d’un compositor tan íntimament lligat a la dicció d’aquest instrument.
Com a únic però al recital, no podem deixar de parar esment en la inacurada confecció dels programes de mà. La referència de les transcripcions com si es tractés de peces originals pot considerar-se un detall, que sense dubte ha de ser tingut per menor. Deturpa, en canvi, la recepció del producte artístic el fet de obviar el nom de Clara Schumann en el títol del recital.
Independentment de com es valore la producció de la virtuosa o el fet que se la programe sistemàticament a l’ombra del cònjuge, resulta estrident introduir-la al programa (s’entén que com a reconeixement o homenatge) i silenciar-la en el títol del concert al punt que l’assistent desprevingut puga passar per alt l’autoria de la seua peça. Segur que cabia una formulació més igualitària, més comprehensiva i, de pas, més precisa, del contingut del recital.
L’endemà dijous 24 fou el torn de l’avanguarda: els professors de la recentment implantada especialitat de Sonologia Gregorio Jiménez, Carlos David Perales, Pere Vicalet i Brian Martínez ens oferiren una sessió de Música Electrónica en viu. El format de la sessió fou el de la improvisació en grup, on els integrants dialogaren entre sí creant sonoritats inèdites i llançant i manipulant en temps real junt a mostres pre-gravades, les configuracions sonores arreplegades de la pròpia improvisació. Per a la seua tasca cadascun dels músics mostrà les seues preferències amb el programari: Max, Ixi Lang o SuperCollider són els noms d’algunes de les ferramentes dels músics informàtics del present. Un moment de gran impacte per a l’audiència el brindà Pere Vicalet comandant un sensor Kinect mitjançant el qual captava els moviments corporals per transmutar en so dels paràmtres espacials de posició i velocitat. No només l’originalitat de les propostes sinó també el seu acabat tècnic i la mestria amb que van anar traçant la línia de tensió deixaren emprempta en tots els presents.
Amb el concert és reté memòria a la figura de Jean Claude Risset, pioner de la creació electrònica, que havia faltat tres dies abans. Al mateix temps, el traspàs del tòtem fundador posava en valor la perdurabilitat d’aquesta àmbit d’activitat musical que es feia evident en la unió de generacions en i per la música amb mitjans electrònics que s’estava produint a l’aula 109 del conservatori. L’electrònica era una esfera de la música novedosa fa poc més de 20 anys quan el catedràtic G.Jiménez impulsà la creació del primer laboratori públic de música electroacústica de València. Ara, i amb la implantació de l’especialitat de Sonologia, consolida l’experimentació com a una de les línies del mainstream. Tan evident era la sintonia de la col·laboració que els quatre docents es comprometeren a revalidar la ja tradicional setmana dedicada a la música electroacústica i fixaren data per al segon trimestre del curs.
Divendres 25 tornàrem a viure una sessió doble. A les 12, l’actuació de la pianista Marisa Blanes qui interpretà a l’Auditori un repertori de tangos i havaneres amb el títol “Tangos y habaneras en la música española”. Sota la fòrmula de la conferència-concert la catedràtica ens anà desgranant les grans línies del context històric i cultural que véu nàixer la selecció de partitures escoltades on s’arreplegaven creacions en ritme d’havanera de Juan María Guelbenzu (Mamita), Esplà (Lírica española Vol.5), Palau (Ritmo de Habanera), E. Halfter (Dos Danzas Cubanas), Torrandell (Recuerdos de España), Monsalvatge (divertiment nº2, Dolce dels Tres Divermentos) i Milà (Habanera op.52 nº2) i els tangos España d’I. Albéniz, Homenaje a Debussy, de Falla o el Tango de la casada infiel d’Asencio. El sevillà Turina fou el compositor més ben representat. D’ell són l’havanera corresponent al nº 2 de Recuerdos de la antigua España op.48 i la segona de les Tres dances andaluses Op. 8, Tango. En paral·lel a les grans línies històriques, curiositats plenes d’encant i significat com ho és la dedicatòria de l’havanera de Leonora Milà a la seua ciutat, Vilanova de la Geltrú, al·lusiva a l’adopció en terres catalanes del gènere portat per la immigració cubana, perfilaren al detall un llenç colorista, proper, veraç, sobre el que músiques i paisatge humà es comentaven mútuament. I a més, l’encert afegit d’incorporar al programa de mà una nota de la citada autora.
Ritmes de dansa i lirisme intemporal per a una música d’anada i tornada i la sort de rebre-la de mà d’una artista que ha anat teixint una familiaritat íntima amb elles a força d’anys d’estimar i fer valdre aquestes xicotetes joies.
El mateix divendres 25, el grup de cambra Oboissimo ens regalava una vesprada de retrobaments i sorpreses musicals com a punt i final al cicle de concerts commemoratius de la festivitat de Santa Cecília. En programa, el Doble concert per a violí i oboé, BWV 1060R, del que destaquem la grata sorpresa de l’Adagio, una delícia musical no tan freqüent en les sales de concerts,el segon i tercer moviments (Menuetto i Rondo) de la Petita serenata nocturna KV 525 de Mozart, contrast estilístic i de color tímbric entre dues mostres de l’ofici bachià, el Concert en per a oboé i cordes BWV 1053R de Bach, la llepolia musical de la Sonata nº4 de G. Rossini i, per cabar, l’intens i líric Concert per a oboé i cordes en re menor d’A. Marcello.
El concert constituïa la presentació de l’agrupació Oboissimo, integrada per músics valencians o establerts a València, i que té per objectiu difondre el repertori per a oboè, troba en el solista de l’agrupació (el catedràtic Vicent Llimerà) un valedor excepcional. Junt a Llimerà, el també solista en el citat concert doble de Bach (el violinista Mikhail Spivak, ajudant de solista de l’Orquestra del Palau de les Arts) i la resta del conjunt, es revelaren músics entregats i estilísticament impecables al servei d’una interpretació vibrant.
Acabada la setmana amb un balanç que difícilment podria haver estat més positiu en quant a capacitat per engrescar instrumentistes i públic, no podem menys que concloure que l’element més necessari per a millorar-la passa perquè la iniciativa es repetesca en properes edicions.
*Col·laboradors: Laura Pastor, Irene Simbor, Abigail Bravo y Marina Sarrió.
Dejar una contestacion