Per Jordi Reig i Xavier Richart
Resum[1]
Presentació pública de la documentació que acompanya el pla d’estudis per implantar l’itinerari Instruments de la música tradicional i popular, que ha donat cabuda als estudis de Dolçaina dins del pla del Títol Superior de Música en l’especialitat d’Interpretació.
A partir del projecte d’investigació del curs 2014/15, de títol similar, els autors fan un recull de la normativa estatal i autonòmica que fa referència a la inclusió d’instruments i d’especialitats en els ensenyaments reglats, i descriuen la situació injusta actual en què les músiques tradicionals i populars estan fora dels ensenyaments superiors.
Posteriorment concreten la proposta docent en tres àrees: el cant tradicional valencià, el guitarró i les dobles cordes, i la dolçaina i el tabal. Centren el projecte en aquest darrer àmbit, aporten un repàs de les institucions educatives, tant estatals com de la Comunitat Valenciana, que incorporen estudis d’instruments i especialitats de música tradicional, escorcollen les possibles eixides professionals dels futurs titulats i fan diverses puntualitzacions sobre el tipus de pedagogia i els recursos didàctics que cal emprar en l’ensenyament de la dolçaina i el tabal als conservatoris superiors.
Es tanca la proposta amb una llista de necessitats de professorat per cada assignatura i de recursos materials, i amb una hipòtesi d’oferta de places per als alumnes de manera coordinada amb la quantitat de professors.
Paraules clau: música tradicional; dolçaina; pla d’estudis superiors
Resumen
Presentación pública de la documentación que acompaña al plan de estudios para implantar el itinerario Instrumentos de la Música Tradicional y Popular, que ha dado cabida a los estudios de Dulzaina dentro del plan del Título Superior de Música en la especialidad de Interpretación.
A partir del proyecto de investigación del curso 2014/15, de título similar, los autores recogen la normativa estatal y autonómica que hace referencia a la inclusión de instrumentos y de especialidades en la enseñanzas reguladas, y describen la situación injusta actual en la que las músicas tradicionales y populares están fuera de las enseñanzas superiores.
Posteriormente concretan la propuesta docente en tres áreas: el cante tradicional valenciano, el guitarrón y las dobles cuerdas, y la dulzaina y el tabal. Centran el proyecto en este último ámbito, aportan un repaso de las instituciones educativas, tanto estatales como de la Comunidad Valenciana, que incorporan estudios de instrumentos y especialidades de música tradicional, indagan las posibles salidas profesionales de los futuros titulados y realizan diversas puntualizaciones sobre el tipo de pedagogía y los recursos didácticos que deberían usarse en la enseñanza de la dulzaina y el tabal en los conservatorios superiores.
Se cierra la propuesta con una lista de necesidades de profesorado para cada asignatura y de recursos materiales, y con una hipótesis de oferta de plazas para alumnos de forma coordinada con la cantidad de profesores.
Palabras clave: música tradicional; dulzaina; plan de estudios superiores
Abstract
Public presentation of the documentation that accompanies the curriculum to implement the itinerary Instruments of Traditional and Popular Music, which has accommodated the studies of Dulzaina within the plan of the Advanced Degree in Music in the specialty of Interpretation.
Based on the research project of the 2014/15 course, with a similar title, the authors include the state and regional regulations that refer to the inclusion of instruments and specialties in regulated education, and describe the current unfair situation in which traditional and popular music are outside of higher education.
Subsequently, the teaching proposal is divided into three areas: the traditional Valencian cante, the guitarró and the double strings, and the dolçaina and the tabal. Focus the project in this last area, provide a review of educational institutions, both state and the Valencian Community, which incorporate studies of traditional music instruments and specialties, investigate the possible professional opportunities of future graduates and make various points on the type of pedagogy and the didactic resources that should be used in the teaching of dolçaina and tabal in the higher conservatories.
The proposal is closed with a list of teacher needs for each subject and material resources, and with a hypothesis of offering places for students in a coordinated manner with the number of teachers.
Keywords: traditional (folk) music; dolçaina (shawm); curriculum for higher education
Preàmbul
Durant aquest curs s’ha esdevingut un fet històric que, encara que no ha passat desapercebut, pensem que segons transcórroga el temps anirà percebent-se més clarament com la fita social i pedagògica importantíssima que és. El 2018-19 ha estat el curs en què la dolçaina, l’instrument més representatiu de la música tradicional valenciana, s’ha incorporat, dins l’especialitat d’Interpretació, als plans d’estudis d’ensenyaments artístics superiors de música dels centres que depenen de l’Institut Superior d’Ensenyaments Artístics de la Comunitat Valenciana (ISEACV). Dit d’una altra manera, ja hi ha un grau superior de dolçaina, i aquest curs ha estat el primer que s’ha impartit.
En altres moments analitzarem les implicacions sociològiques i els reptes pedagògics que comporta el fet que un instrument popular com és la dolçaina s’incloga en els ensenyaments públics de música de grau superior; també caldrà parlar de la manera administrativa concreta com s’ha dut a terme la incorporació de l’especialitat, les gestions al llarg de 2018, la selecció dels professors, la selecció dels alumnes… Ací, de moment, ens interessa mostrar tota la documentació que acompanya la proposta de pla d’estudis que ens va acceptar l’ISEACV. Volem mostrar aquests continguts per dos motius, perquè quede constància de manera palesa i manifesta que no vam confeccionar un pla d’estudis simplement, sinó que el vam documentar a fons, i també perquè, a hores d’ara, encara no s’ha fet pública cap justificació ni s’ha emés cap declaració institucional d’intencions per part de les autoritats educatives sobre el perquè d’aquest fet tan destacat.
Com que hi ha el propòsit –manifestat explícitament per l’ISEACV, però no expressat públicament fins ara– de crear un gran departament de música tradicional i popular valenciana, no vam restringir la proposta a la dolçaina, sinó que la vam dissenyar per fer-la viable també, quan arribe el moment, per a altres instruments tradicionals i per al cant valencià. És per això que als escrits no s’esmenta l’itinerari Dolçaina, sinó l’itinerari Instruments de la Música Tradicional i Popular.
D’altra banda, cal dir que la part del document que recull estrictament el pla d’estudis per als quatre cursos, tot particularitzant els tipus i les matèries als quals correspon cada assignatura, la quantitat de crèdits ECTS per semestre, les hores lectives setmanals i les ràtios, i s’especifiquen els descriptors i les competències, no s’inclou en el present article perquè això ja ha estat publicat, literalment tal i com ho vam redactar nosaltres, en l’Ordre 32/2018, de 6 d’agost, de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport, per la qual s’estableix i s’autoritza el pla d’estudis que condueix a l’obtenció del Títol Superior de Música en l’especialitat d’Interpretació, itinerari Instruments de la música tradicional i popular, del Conservatori Superior de Música Joaquín Rodrigo de València (DOGV 8365/21.08.2018, p. 34805). Es tracta del requisit legal necessari per poder impartir l’itinerari en aquest conservatori superior.
Quant al document en si, la primera proposta es va presentar a l’ISEACV el març de 2015, dos mesos abans de les eleccions que canviaren el signe polític en el govern valencià. El rebuig inicial dels nous gestors ens va impel·lir a fer algunes rectificacions, per això la segona proposta, de febrer de 2016, ja inclou, a instàncies de Miquel Gironés, l’apartat en què exposem les diverses eixides professionals, i també conté la hipòtesi d’oferta de places i nombre de professors, que, per decisió de l’ISEACV, no ha estat factible aquest primer curs, ja que només s’han oferit quatre places per a alumnes.
Encara que el maig de 2018 es va incloure una petita matisació quant a la matèria on s’agrupen algunes assignatures obligatòries de l’especialitat, considerem que la proposta de 2016 és la definitiva. La transcrivim íntegrament tot seguit.
Jordi Reig i Xavier Richart
novembre de 2018
Marc normatiu
La nostra proposta de creació d’un itinerari d’Instruments de la Música Tradicional i Popular dins els ensenyaments artístics superiors de la Comunitat Valenciana s’emmarca en la normativa legal actual següent:
– Reial Decret 1614/2009, de 26 d’octubre, pel qual s’estableix l’ordenació dels ensenyaments artístics superiors regulats per la Llei Orgànica 2/2006, de 3 de maig, quant a l’aprovació dels plans d’estudi per part de les administracions educatives.
– Reial Decret 631/2010, de 14 de maig, pel qual es regula el contingut bàsic dels ensenyaments artístics superiors de grau de Música establerts en la Llei Orgànica 2/2006, de 3 de maig, quant a la proposta dels centres per completar els mínims fixats en l’esmentat reial decret.
– Decret 48/2011, de 6 de maig, del Consell, pel qual s’estableix l’ordenació dels ensenyaments artístics superiors i es determina el marc normatiu per a la implantació dels plans d’estudis. La disposició final primera d’aquest decret habilita el conseller o consellera amb competències en matèria d’educació superior a autoritzar els plans d’estudis dels centres d’ensenyaments artístics superiors.
– Ordre 24/2011, de 2 de novembre, de la Conselleria d’Educació, Formació i Ocupació, per la qual s’estableixen i autoritzen els plans d’estudi dels centres d’ensenyaments artístics superiors de música que depenen de l’ISEACV, que acondueixen a l’obtenció del títol de Graduat o Graduada en Música.
D’altra banda, ens fem també ressò d’una de les finalitats de l’educació que preveu la Llei Orgànica 2/2006, de 3 de maig, encara vigent, en el capítol I, Principios y fines de la educación, article 2, Fines, apartat g) la formación en el respeto y reconocimiento de la pluralidad ligüística y cultural de España y de la interculturalidad como un elemento enriquecedor de la sociedad.
I igualment recollim, en part, el que diu l’article 9, apartat 1, de la mateixa llei: (…) con el fin de alcanzar los objetivos educativos de carácter general, reforzar las competencias básicas de los estudiantes, favorecer el conocimiento y aprecio por parte del alumnado de la riqueza cultural y lingüística de las distintas Comunidades Autónomas, así como contribuir a la solidaridad interterritorial y al equilibrio territorial en la compensación de desigualdades.
Aquesta normativa, que es refereix al grau superior de música, dona continuïtat i/o reforma lleis anteriors que regulaven el grau mitjà, entre les quals cal fer esment especial de les següents:
– Reial Decret 756/1992, de 26 de juny, pel qual s’estableixen els aspectes bàsics del currículum dels graus elemental i mitjà d’ensenyaments de Música. En la disposició addicional primera es preveu que la relació de les especialitats que s’estableixen per a ambdós graus podrà ampliar-se amb les que corresponen als currícula dels instruments que, pel seu arrel tradicional o el grau d’interès etnogràfic i complexitat del seu repertori, o pel seu valor històric en la cultura musical europea i el seu grau d’implantació en l’àmbit territorial corresponent, requereixen el tractament d’especialitat.
– Reial Decret 617/1995, de 21 d’abril, pel qual s’estableixen els aspectes bàsics del currículum de grau superior dels ensenyaments de Música i se’n regula la prova d’accés. En el llistat d’especialitats que configuren el grau s’especifiquen, entre altres, a més d’Instruments de la música tradicional i popular, Etnomusicologia, Flamenc (amb dues opcions: Guitarra flamenca i Flamencologia) i Jazz. L’any 1995 Instruments de la música popular i tradicional no era un itinerari, sinó una especialitat.
– Reial Decret 2194/2004, de 25 de novembre, pel qual es crea l’especialitat de Dolçaina en el grau mitjà dels ensenyaments de Música i s’estableixen els aspectes bàsics del currículum de l’especialitat. La primera ampliació del catàleg d’especialitats s’havia dut a terme amb la publicació del Reial Decret 1463/2001, de 27 de desembre, pel que s’establien els aspectes bàsics del currículum dels graus elemental i mitjà de les especialitats de Gaita, Guitarra flamenca i Txistu, i el grau mitjà de les especialitats de Flabiol i tamborí, Tenora i Tible.
– Decret 90/2006, de 23 de juny, del Consell, pel qual es modifica el Decret 151/1993, de 17 d’agost, del Consell, pel qual s’estableix el currículum dels graus elemental i mitjà de música i es regula l’accés a tals graus, i s’incorpora al catàleg de titulacions l’especialitat de Dolçaina.
– Resolució de 23 de gener de 2008, del director general de Relacions amb les Corts i Secretariat del Consell, de la Conselleria de Presidència, per la qual es disposa la publicació de l’addenda al conveni subscrit entre la Generalitat (Conselleria de Cultura, Educació i Ciència) i l’Ajuntament de Valencia, per a l’ampliació dels ensenyaments de l’especialitat de grau mitjà de Dolçaina al Conservatori Professional de Música José Iturbi de titularitat municipal.
– Decret 148/2014, de 12 de setembre, del Consell, de modificació del Decret 159/2007, de 21 de setembre, del Consell, pel qual s’estableix el currículum dels ensenyaments elementals de música i es regula l’accés a aquests ensenyaments, i s’incorpora al catàleg d’especialitats la Dolçaina.
Situació actual d’exclusió dels ensenyaments superiors
El 1985, en unes jornades de reflexió sobre els ensenyaments musicals que tingueren lloc a la ciutat belga de Lieja,[2] s’assenyalaren com a músiques marginades o excloses dels conservatoris la música antiga, el jazz, la música moderna/popular, la informàtica musical i la música tradicional.
S’ha avançat molt en aquests darrers trenta anys. La música antiga, que, paradoxalment, és l’àmbit que passa per ser el més avantguardista dins la música «culta» occidental, està present al Conservatori Superior de Música Salvador Seguí de Castelló dins l’especialitat d’Interpretació com a itinerari Instruments de la Música Antiga des del curs 2011/12, i compta amb quatre professors. El jazz es va incorporar abans al Conservatori Superior Joaquín Rodrigo de València, el curs 2008/09, i actualment imparteixen aquest itinerari especial nou professors. La informàtica musical està integrada, dins la matèria Tecnologia Musical, en l’assignatura Tecnologia i Acústica, que s’estudia en el segon curs de totes les especialitats; també en l’assignatura Tecnologies Aplicades, que s’imparteix en un curs en les especialitats de Pedagogia i de Composició, i en dos cursos en l’especialitat de Musicologia. A més, en l’especialitat de Composició hi ha dos cursos de Composició Electroacústica i un de Composició amb Mitjans Audiovisuals. I el Laboratori d’Electroacústica funciona al si del Conservatori Superior de València des del 1995. Fins i tot, el curs passat es va implantar l’especialitat de Sonologia al mateix centre.
La música moderna/popular a què al·ludeix el col·loqui de Lieja podria entreveure’s relativament dins l’itinerari de jazz gràcies a la vinculació estilística entre aquests dos tipus de música, però de la tradició musical valenciana a penes hi ha ni rastre als conservatoris superiors valencians.[3]
La nostra proposta pretén pal·liar aquest greuge comparatiu, perquè estem convençuts que la creació de barreres artificials i distincions socials entre tipus de música diferents és falsa i no reflecteix la situació real quotidiana en què tots els esdeveniments musicals es barregen de manera orgànica i aleatòria dins el nostre espai social concret.
A més, aquesta circumstància tergiversadora en què uns tipus de música es prioritzen sobre uns altres implica no sols ignorar sistemàticament el tipus de música minoritzat i, per tant, els seus usuaris, sinó que també suposa la seua desvaloració a priori dins del context social general, i la seua desconsideració en l’àmbit educatiu, tant als efectes de la investigació com als de la pedagogia.
Però la situació és més greu encara si tenim en compte que la música minoritzada, en aquest cas, és la pròpia i exclusiva del valencians en tant que comunitat de persones que tenim en comú una història, una cultura i un marc geogràfic. En el món de l’etnomusicologia s’accepta com innegable un principi que es pot aplicar a totes les músiques del món: la música tradicional és una música amb pertinença ètnica. Això vol dir que pertany al poble que en fa ús, i per tant, forma part del seu patrimoni.
La música tradicional i popular valenciana no ha gaudit del procés de popularització creixent que sí que han experimentat altres músiques territorials de l’estat espanyol a causa del menysteniment administratiu cap a l’ús racional dels recursos culturals, molt particularment de la cultura tradicional, que hem patit els valencians els darrers anys. També segons l’etnomusicologia, la música crea o ajuda a mantenir identitats col·lectives. Potser aquesta siga la clau del menyspreu.
La nostra música tradicional s’ha vist sistemàticament marginada per les administracions, que ni tan sols han sabut mantenir un criteri coherent més enllà de l’oportunista utilització política, envers un patrimoni històric i cultural que, si no ha desaparegut, ha estat gràcies al treball de cantants, músics, educadors, investigadors i, molt especialment, gràcies al teixit associatiu que cobreix la geografia valenciana.
Quan diem que la música tradicional és patrimoni no ens referim només, ni principalment, al contingent de repertori antic (cançons, melodies, balls…) que ha arribat per transmissió oral fins a la població actual, o a través de recopilacions sonores i cançoners de transcripció musical escrita; ens referim, sobretot, al llenguatge musical subjacent en tot aquell repertori. Aquest principi és el que alimenta una concepció viva, no immobilista i antiquada, de la música tradicional; i és el que volem transmetre.
Per tant, i tornant de nou a la nostra proposta docent, una consideració més àmplia, oberta i inclusiva de les cultures particulars contribuirà a millorar l’enteniment i la comprensió mútua entre les diverses músiques i a assumir la diversitat cultural com a estat cívic natural en els espais actuals de convivència, a més d’ajudar a eradicar prejudicis socials i generacionals. Musicalment, s’ampliarà el coneixement dels elements musicals, s’aguditzaran les habilitats auditives, es desenvoluparà una percepció més sensible i creativa de totes les musiques en contacte dins les nostres institucions acadèmiques i es potenciarà la comprensió, valoració i difusió del patrimoni cultural propi.
Els tres àmbits de la música tradicional que inclou la proposta
L’itinerari formatiu Instruments de la Música Tradicional i Popular que proposem podrà donar cobertura pedagògica superior, en principi, a tres àmbits de la música tradicional valenciana: la dolçaina i el tabal, el cant tradicional valencià i un combinat de guitarró valencià i dobles cordes. Més endavant pot estudiar-se la inclusió d’altres àrees com la percussió tradicional o l’acordió, si s’implanten des del grau professional.
De la dolçaina i el tabal ens ocuparem tot seguit. L’especialitat denominada Cant Valencià, que en realitat sols estudia el cant valencià d’estil, ha estat inclosa en els estudis professionals de música el curs passat, 2014/15. El Conservatori Professional de Música José Manuel Izquierdo, de Catarroja, ha sigut el primer que ha acollit aquests ensenyaments. Tot i que les circumstàncies acadèmiques amb què es va posar en marxa la iniciativa no van ser òptimes, les persones encarregades de concretar la proposta educativa no eren competents en la matèria i, per tant, els continguts educatius són manifestament millorables, ens consta que el professorat seleccionat és l’idoni i ens congratulem de l’entrada d’una part de la música tradicional valenciana als programes oficials dels conservatoris professionals.
En els comentaris de premsa relatius a la notícia llegim que «és un gran pas per poder conservar la música tradicional valenciana i difondre-la», que «el cant d’estil posseix un gran valor social i d’identitat i és un vincle de comunicació en la vida tradicional de la Comunitat Valenciana», que aquesta inclusió permetrà «l’estudi, la investigació, la protecció, i en conseqüència, l’ensenyament i preservació del cant autòcton per excel·lència, com a element d’identitat i un dels més valuosos del nostre patrimoni»…
Si considerem la veu com un dels «instruments» de la música (potser el més perfecte), l’itinerari Instruments de la Música Tradicional i Popular assegura la continuïtat dels estudis del denominat Cant Valencià en els conservatoris superiors. No sabem si la protecció, la preservació i la conservació a què al·ludeixen les notes de premsa quedaran garantides, però l’ensenyament, l’estudi i, sobretot, la investigació en els temes relatius a la utilització de la veu en la música tradicional sí que tindran una prolongació lògica en el grau superior.
Però amb uns estudis que es facen ressò de totes les maneres de cantar i tots els gèneres que empra la tradició valenciana, no només el cant d’estil, i amb la inclusió d’una recerca rigorosa en altres cants, en altres maneres d’usar la veu a la Península Ibèrica i a la resta dels països de la Mediterrània, que és el nostre espai vocal natural. Per tant, l’itinerari que proposem dota de coherència la iniciativa encetada l’any passat en tant que en garanteix el futur.
El guitarró valencià constitueix un cas a part. És un instrument amb pertinença ètnica valenciana que està absolutament al marge dels estudis oficials reglats i també de la pedagogia antiga i dels ensenyaments de qualsevol tipus. A més, a penes hi ha escrits, estudis o publicacions sobre el tema. No coneixem ningú que ensenye a tocar el guitarró; s’aprén de manera autodidacta. I no obstant això, ens envanim de tenir un instrument tan nostre, tan «típicament valencià».
El nostre desig és que s’implanten estudis de guitarró valencià en els ensenyaments de grau professional, potser complementats amb les dobles cordes, ja que la bandúrria i el llaüt són instruments també molt presents en la música tradicional valenciana. En el cas més que desitjable que s’incloguen aquests plans, el guitarró valencià i les dobles cordes també tenen assegurada la continuïtat didàctica en els estudis de grau superior a través de l’itinerari Instruments de la Música Tradicional i Popular.
En l’àmbit de la dolçaina i el tabal no cal esperar sis anys, com a mínim, a que els estudis reglats arriben al nivell superior; hi ha una veritable demanda social perquè la incorporació siga immediata.
Estudis superiors de dolçaina i tabal
De fet, proveir els estudis de dolçaina i tabal d’un grau superior és la justificació primera que ens aboca a la confecció del pla d’estudis d’Instruments de la Música Tradicional i Popular com a itinerari formatiu de l’especialitat d’Interpretació en els conservatoris superiors que depenen de l’Institut Superior d’Ensenyaments Artístics de la Comunitat Valenciana, i a la redacció dels escrits que l’acompanyen.
El món de la dolçaina i el tabal està en ebullició i expansió permanent des de mitjans dels anys setanta. A partir d’aquell moment, en què es va començar a remuntar una etapa anterior de descrèdit social i perill seriós de desaparició, el col·lectiu de dolçainers/eres i tabaleters/eres s’ha ampliat progressivament en quantitat i en qualitat, i a dia de hui, per posar una mostra, la Federació Valenciana de Dolçainers i Tabaleters, en gran mesura impulsora d’aquest projecte, encara que no abraça la totalitat dels instrumentistes, compta amb 2.200 socis.
A banda d’això, la presència social dels instruments és més que notable, no només en les celebracions i els actes protocol·laris del calendari tradicional propis del duo, sinó també en situacions de concert i en nous espais expressius i comunicatius musicals i culturals. Així mateix, s’ha donat via a l’increment d’instrumentistes a través de colles noves de dolçainers/eres i tabaleters/eres organitzades i federades. I caldria fer un estudi en profunditat i amb metodologia comparativa sobre l’aportació percentual de la música tradicional al PIB en relació a la contribució que fan la resta de les músiques.
A més, la dolçaina i el tabal, per tradició d’ús autòctona i, potser, per la presencia social en èpoques històriques anteriors i en capes socials desfavorides, incorporen una càrrega de simbolisme per als valencians molt més gran que cap altre instrument musical. A més de l’esmentada pertinença ètnica que tenen, hui dia són els instruments més representatius de la cultura tradicional valenciana.
I aquesta presència social tan rellevant ha tingut reflex en el món de l’ensenyament. Si atenem la perspectiva històrica, l’any 1974 es va crear la primera escola de dolçaina a Algemesí, i el 1976 la segona, a València. El curs 1989/90 el Conservatori José Iturbi de València, de titularitat municipal, va contractar un professor especialista en dolçaina amb l’objectiu de desenvolupar l’ensenyament d’aquest instrument de manera reglada i fomentar l’oficialitat dels estudis. En aquella època aquest conservatori només estava autoritzat per impartir ensenyaments de grau elemental.
El curs 1999/2000, el Conservatori Municipal José Iturbi ja estava autoritzat per a oferir l’ensenyament de grau mitjà i va convocar oposicions per a proveir una plaça de professor de l’especialitat de Dolçaina. Com l’ensenyament d’aquest instrument continuava sense ser oficial, es va exigir una titulació superior en qualsevol especialitat musical i es van realitzar les proves. Va ser seleccionat l’actual professor, Xavier Richart Peris, titulat en l’especialitat de Flauta de bec i autor de nombroses publicacions pedagògiques dedicades a l’ensenyament de la dolçaina.
Més tard, el curs 2007/08, es va implantar de manera oficial l’especialitat de Dolçaina als ensenyaments reglats de música dels conservatoris professionals, i cinc anys més tard han acabat el estudis professionals diversos alumnes, que no han pogut continuar els estudis superiors de dolçaina perquè el curs següent no existia tal oferta, ni existeix hui dia tampoc, i aquesta és l’anomalia que volem reparar amb la nostra proposta.
El curs 2010/11 van acabar els estudis professionals al Conservatori Municipal José Iturbi de València dos alumnes, un va aconseguir el Premi Extraordinari Final de Grau, i l’altre el Premi d’Honor Final de Grau. Durant els dos cursos següents va acabar un alumne cada any, el curs 2013/14 van ser sis els estudiants que van aprovar el grau, majoritàriament amb qualificacions d’excel·lent i notable, i el curs passat, 2014/15, va acabar un altre estudiant. A aquests onze alumnes s’han de sumar els que han finalitzat estudis als altres centres professionals de la nostra Comunitat que es detallen en la pàgina següent. I la quantitat d’alumnes desatesos, probablement ja més de quaranta-cinc, continuarà incrementant-se cada curs.
Aquests alumnes «llicenciats» a partir del curs 2010/11 han hagut d’optar per tres alternatives: cursar estudis superiors d’una especialitat distinta de la què han fet el grau professional, com musicologia, música antiga, guitarra…, traslladar l’expedient acadèmic a una altra Comunitat Autònoma amb oferta de titulació superior adient, com Catalunya, el País Basc… o, simplement, abandonar els estudis.
Amb la inserció del nou itinerari Instruments de la Música Tradicional i Popular dins l’especialitat d’Interpretació com a part dels plans d’estudis dels centres d’ensenyaments artístics superiors no es busca només la continuïtat en els estudis, es pretén atorgar a dolçainers/eres i els tabaleters/eres[4] la mateixa qualificació interpretativa i investigadora que qualsevol de la resta dels estudiants dels instruments presents als conservatoris superiors.
Els estudis de música tradicional i popular a altres centres docents
A altres Comunitats Autònomes s’han legislat desenvolupaments normatius que han ampliat els aspectes bàsics del currículum dels ensenyaments de grau superior. A continuació proporcionem la llista dels centres docents superiors autonòmics que imparteixen o han impartit l’itinerari formatiu Instruments de la Música Tradicional i Popular, i com se n’ha concretat l’aplicació en cadascun.
– Conservatori Superior de Música de les Illes Balears: Flabiol, Guitarra/Guitarró, Llaüt–Bandúrria i Xeremies (Cornamusa).
– Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona: Guitarra flamenca.
– Conservatorio Superior de Música de Aragón: Instruments de plectre.
– Conservatorio Superior de Música de Córdoba: l’especialitat de Flamenc, que conté Cant flamenc, Flamencologia i Guitarra flamenca.
– Conservatorio Superior de Música de Murcia: Guitarra flamenca.
– Conservatorio Superior de Música de Navarra: Txistu.
– Conservatorio Superior de Música de Vigo: Gaita i Percussió tradicional.
– ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya): Tenora, Tible, Flabiol i tamborí, Guitarra flamenca, Cant flamenc i Instruments propis d’altres tradicions i folklores.
– Musikene (Centro Superior de Música del País Vasco): Txistu.
Dins la nostra comunitat i fixant-nos exclusivament en els estudis de Dolçaina, ja que és l’única opció coneguda, els centres que ofereixen estudis professionals d’aquest instrument són els següents. Hi ha centres oficials, centres reconeguts i centres independents.
– Centre Autoritzat d’Ensenyaments Musicals de Grau Professional de l’Alcúdia.
– Centre d’Ensenyaments Professionals de Música Districte Marítim del Grau de Gandia.
– Centre d’Ensenyaments Professionals de Música Institut Musical Giner de València.
– Centre d’Ensenyaments Professionals de Música Lira Almussafense.
– Centre d’Ensenyaments Professionals de Música Mestre Molins de Quart de Poblet.
– Conservatori Professional de Música Joaquin Rodrigo de Sagunt.
– Conservatori Professional de Música José Iturbi de València.
– Conservatori Professional de Música Juan Cantó d’Alcoi.
– Conservatori Professional de Música Mestre Berenguer de Teulada.
– Conservatori Professional de Música Mestre Tàrrega de Castelló.
– Conservatori Professional de Música Municipal d’Albaida.
Eixides professionals
La competència laboral dels músics valencians especialitzats en música tradicional sol consistir a compaginar les actuacions amb l’ensenyament. De l’ensenyament i la investigació ja se’n parla en aquest informe; tot i això, caldria definir professionalment la situació laboral dels músics que es dediquen a la docència i incrementar-ne la presència en les institucions educatives privades i públiques.
Les actuacions en directe tenen caires diversos, i tots resultaran potenciats si compten amb músics amb formació superior i perfil professional capaços no sols d’interpretar el repertori escaient per a cada situació d’ús, sinó també d’analitzar-la en el seu context interpretatiu i sociocultural a través de la sinèrgia entre la música i altres disciplines, sobretot de les derivades de l’etnomusicologia.
Els actes festius de les poblacions del territori valencià es nodreixen de músics tradicionals que són contractats per a l’ocasió per tal d’acompanyar actes rituals, protocol·laris i de celebració de festes.[5] A més de les intervencions en aquests tipus d’activitats, els músics tradicionals s’estan obrint pas també en les programacions de sales, teatres i altres espais performatius.
Gèneres com el folk i les músiques d’arrel constitueixen una sortida professional relativament poc explotada al nostre país, però que compta ja amb bastant acceptació social a altres espais territorials espanyols i europeus. Fins i tot la «música antiga», un àmbit que forma part de la música «culta» occidental, reclama la presència de músics especialistes en les diverses tradicions amb un gran nivell de formació.
La indústria discogràfica, tot i que vinguda a menys en l’última dècada, encara dona eixida a la tasca dels músics tradicionals i populars, tant com a mostra de treballs de recuperació com de noves propostes.
També estan donant fruits experiències de relacions amb altres instruments no tradicionals com el piano, l’orgue, els instruments de metall o la banda de música sencera, a més de les diverses fesomies que poden presentar les pròpies colles de dolçainers i tabaleters.
I finalment, siga per la via de la recuperació, siga per la de la nova creació, s’estan obrint camins que apropen els músics de tradició al món de l’organologia, la musicologia, l’etnomusicologia i la luthieria, connectant així amb l’àmbit de la investigació a nivell universitari que reclamem en aquest escrit.
A més, s’entén que amb la nova especialització superior els músics podran accedir a aquestes i a altres possibilitats laborals que el desenvolupament mateix dels estudis anirà creant al si de la societat. Per tant, haurem de comptabilitzar com a eixides professionals tots aquells àmbits en els quals els nous llicenciats actuen com a dinamitzadors culturals.
Una nova tipologia de músic tradicional, molt més i millor format i obert a les músiques que l’envolten, seria cabdal per a la creació de noves propostes musicals que partiren de la tradició valenciana i crearen un circuit nou de músiques d’arrel. Potser això suposaria el punt de partida per assolir una veritable projecció internacional de la nostra música i la nostra cultura.
Algunes consideracions pedagògiques
Com hem comentat més amunt, amb la creació de l’itinerari Instruments de la Música Tradicional i Popular com a integrant de l’especialitat d’Interpretació dins dels ensenyaments artístics superiors de música, no pretenem únicament oferir continuïtat en l’educació de simples instrumentistes. La intenció és formar músics de gran nivell i dotar-los de d’eines analítiques i metodològiques que els capaciten per ser investigadors i poder escometre estudis de tercer cicle. Josep M. Vilar fa una proposta exhaustiva de les característiques que hauria de tindre aquest nivell educatiu:
El grau superior en els instruments de la música tradicional [ha de buscar] la formació d’instrumentistes dotats de capacitats amples i diverses d’anàlisi i síntesi de les situacions vinculades al seu exercici professional, i de resposta davant elles, d’organització i planificació, de raonament crític, reflexió i comunicació, de tractament de la informació, de resolució de problemes i presa de decisions, de gestió i lideratge d’equips de treball… que s’orienten cap a, i permeten l’evolució constant –transformació, adequació, captació de públics nous, hibridacions i/o essencialitzacions– dels estils, les pràctiques musicals (interpretatives, compositives, de transferència, d’aprenentatge…), les significacions i els repertoris de la música tradicional (Vilar, 2006: 7).
Sol·licitem totes aquestes prestacions educatives per a la música tradicional valenciana perquè pensem que té tot el dret d’assolir-les. Hem escoltat moltes vegades un discurs autocomplaent que es felicita perquè en incloure-la en les estructures educatives oficials, la música tradicional queda «dignificada». No entenem perquè el fet de desplaçar-la del seu entorn natural i inserir-la en els esquemes pedagògics institucionals pensats, majoritàriament, per a la música «culta» occidental pot atorgar dignitat a la nostra música. Sobretot si tenim en compte que la música tradicional valenciana, allà on siga que s’interprete o que s’escolte, ja és digna.
És cert que la dolçaina, el tabal, el cant valencià, el guitarró, els instruments de plectre i, en general, tota la música tradicional i popular és especial i se li ha de donar un tractament pedagògic diferenciat, però ni més ni menys especial, ni més ni menys diferenciat que el tractament que se li puga donar al jazz, a la «música antiga» o a la mateixa música «culta» occidental. Aspirem, simplement, a una consideració educativa igualitària.
Però no renunciem a la nostra pròpia raresa. Som conscients que el mecanisme de transmissió de la música tradicional ha sigut, i n’és encara, l’oralitat. Es tracta d’un mecanisme que, tot i els defectes coneguts, tot i les grans carències que mostra, ha aconseguit la pervivència, en circumstàncies adverses, d’aquella part de la música tradicional que ha arribat als nostres dies. Sabem que a pesar que els estudis d’aquesta música no han tingut un aval oficial fins fa ben poc, sempre hi ha hagut pedagogia, sempre s’han transmés coneixements basats en l’aprenentatge mimètic de «mestres» a qui la gent plana ha atorgat tal categoria, senzillament, perquè el seu art ha tingut una acceptació ampla i clara per la majoria dels qui volien aprendre. No abjurem d’aquesta pedagogia antiga, de la qual, almenys, se’n donarà notícia acadèmica; el que pretenem és encaixar-la i actualitzar-la en un sistema pedagògic poderós, ben formulat i públic.
Per tots aquests motius, i també com a garantia que el procés d’escolarització i academització no transforme essencialment les característiques específiques de la música tradicional i popular, el pla d’estudis que hem confeccionat està integrat també per assignatures de l’àmbit de la musicologia i, sobretot, de l’etnomusicologia. El paradigma de l’etnomusicologia no és normatiu, sinó interpretatiu: per comptes d’assumir la música com a fenomen artístic, intenta comprendre-la com a fet cultural. El plantejament de continguts i les estratègies metodològiques que aporten la musicologia i l’etnomusicologia afavoriran l’emergència d’un tipus de titulat/ada superior en Instruments de la música tradicional i popular amb competències específiques pròximes a l’antropologia cultural que complementaran les capacitats habituals de caràcter interpretatiu.
De totes maneres, també ens interessa el contacte amb els altres elements de l’acadèmia perquè, presumiblement, poden obrir noves vies de variació i expansió per a aquesta música. Encara que l’ideal sonor dels instruments (i les veus) de la música tradicional no està en la música «culta» occidental ni en el jazz, la convivència pot facilitar processos d’hibridació summament interessants quant a l’elaboració del so i a les tècniques interpretatives. I si s’aconsegueix sobrepassar la mera coexistència, la influència estilística serà mútua i fecunda per la via del coneixement i el reconeixement previ en una situació de paritat. L’enriquiment pot ser recíproc i a tres bandes.
Tampoc hem de perdre de vista el mercat laboral en el què, de fet, estan ja immersos els i les nostres estudiants. Com hem comentat en l’apartat anterior, es tracta de formar professionals dotats de competències de nivell superior adquirides en les institucions educatives oficials valencianes, que dinamitzen i transformen un mercat que mire d’aconseguir també una incidència real de la música tradicional i popular en la vida dels ciutadans. Cal rendibilitzar socialment la formació pública de professionals d’alta qualificació.
Tenint en compte tot el que s’ha explicat en aquest informe d’idoneïtat, hem elaborat el pla d’estudis que es detalla en l’Ordre 32/2018, de 6 d’agost, de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport, per la qual s’estableix i s’autoritza el pla d’estudis que condueix a l’obtenció del Títol Superior de Música en l’especialitat d’Interpretació, itinerari Instruments de la música tradicional i popular, del Conservatori Superior de Música Joaquín Rodrigo de València. Aportem l’extracte actual del pla d’estudis:
Necessitats de professorat i recursos materials
Per implantar l’itinerari Instruments de la Música Tradicional i Popular, inicialment Dolçaina i tabal, dins l’especialitat d’Interpretació, dels tres centres d’ensenyaments artístics superiors de música que depenen de l’ISEACV, el Conservatori Superior «Joaquín Rodrigo» de València és el que té més possibilitats d’impartir aquests ensenyaments, ja que compta amb la diversitat d’especialitats complementàries convenient i els recursos materials imprescindibles per fer-la viable. A més, la situació geogràfica central de la ciutat i l’atracció que exerceix la capital cap a qualsevol manifestació cultural i educativa fa que aquest centre siga el més idoni per atendre la demanda docent de tot el territori valencià.
Tot seguit es desglossen les assignatures que han de cursar els alumnes cada curs, segons el pla d’estudis dissenyat, amb la constatació de la quantitat de crèdits i la indicació del professorat que les haurien d’impartir. Les assignatures noves estan assenyalades amb un asterisc (*).
Primer curs:
Anàlisi I (4 crèdits ECTS): impartida pel professorat d’anàlisi.
Pràctica harmònica-contrapuntística I (4 crèdits ECTS): impartida pel professorat d’harmonia.
Educació auditiva I (2 crèdits ECTS): impartida pel professorat d’educació auditiva.
Història de la música I (4 crèdits ECTS): impartida pel professorat d’història de la música.
Estètica (4 crèdits ECTS): impartida pel professorat d’estètica.
Instrument principal I (20 crèdits ECTS): impartida pel professor especialista de dolçaina i tabal.
Manteniment i mecànica (2 crèdits ECTS): impartida pel professorat de manteniment i mecànica.
Tècnica corporal i moviment (2 crèdits ECTS): impartida pel professorat de tècnica corporal i moviment.
Conjunts instrumentals de la música popular* I (4 crèdits ECTS): impartida pel professorat d’instrument principal.
Instruments de la música tradicional* I (4 crèdits ECTS): impartida pel professorat d’instrument principal.
Repertori amb piano I (2 crèdits ECTS): impartida pel professorat de repertori amb piano.
Idioma aplicat I (4 crèdits ECTS): impartida pel professorat d’idioma estranger.
Introducció a la tècnica etnomusicològica* (4 crèdits ECTS): impartida pel professorat de composició.
Total: 60 crèdits ECTS repartits en 17,5 hores de classes setmanals. El centre compta, en l’actualitat, amb el professorat necessari per impartir aquest curs.
Segon curs:
Anàlisi II (4 crèdits ECTS): impartida pel professorat d’anàlisi.
Pràctica harmònica-contrapuntística II (4 crèdits ECTS): impartida pel professorat d’harmonia.
Educació auditiva II (2 crèdits ECTS): impartida pel professorat d’educació auditiva.
Història de la música II (4 crèdits ECTS): impartida pel professorat d’història de la música.
Instrument principal II (20 crèdits ECTS): impartida pel professor especialista de dolçaina i tabal.
Conjunts instrumentals de la música popular* II (4 crèdits ECTS): impartida pel professorat d’instrument principal.
Instruments de la música tradicional* II (4 crèdits ECTS): impartida pel professorat d’instrument principal.
Repertori amb piano II (2 crèdits ECTS): impartida pel professorat de repertori amb piano.
Improvisació (4 crèdits ECTS): impartida pel professorat d’improvisació o de jazz.
Tecnologia i acústica (4 crèdits ECTS): impartida pel professorat de tecnologia i acústica.
Idioma aplicat II (4 crèdits ECTS): impartida pel professorat d’idioma estranger.
Llenguatge de la música tradicional* I (4 crèdits ECTS): impartida pel professorat de composició.
Total: 60 crèdits ECTS repartits en 16,5 hores de classes setmanals. El centre compta, en l’actualitat, amb el professorat necessari per impartir aquest curs.
Tercer curs:
Organologia (4 crèdits ECTS): impartida pel professorat d’organologia.
Instrument principal III (22 crèdits ECTS): impartida pel professor especialista de dolçaina i tabal.
Conjunts instrumentals de la música popular* III (4 crèdits ECTS): impartida pel professorat d’instrument principal.
Instruments de la música tradicional* III (4 crèdits ECTS): impartida pel professorat d’instrument principal.
Repertori amb piano III (2 crèdits ECTS): impartida pel professorat de repertori amb piano.
Seminaris/Tallers (2 crèdits ECTS): l’alumnat escollirà entre l’oferta de tallers i seminaris que ofereix el centre.
Pràctica artística I (2 crèdits ECTS): activitat que es durà a terme al si de l’agrupació consolidada que designe el professorat d’instrument principal.
Metodologia de la investigació (2 crèdits ECTS): impartida pel professorat de metodologia de la investigació.
Anàlisi específic i treball de camp* I (6 crèdits ECTS): impartida pel professorat de composició.
Llenguatge de la música tradicional* II (4 crèdits ECTS): impartida pel professorat de composició.
Optatives (8 crèdits ECTS): l’alumnat escollirà entre l’oferta d’assignatures optatives que ofereix el centre.
Total: 60 crèdits ECTS repartits en 11 hores de classes setmanals durant el primer semestre; 9,5 hores, més el temps que es dedique al seminari o taller durant el segon semestre; més el temps que es dedique a la pràctica artística i a les assignatures optatives durant el curs. El centre compta, en l’actualitat, amb el professorat necessari per impartir aquest curs.
Quart curs:
Instrument principal IV (24 crèdits ECTS): impartida pel professor especialista de dolçaina i tabal.
Conjunts instrumentals de la música popular* IV (4 crèdits ECTS): impartida pel professorat d’instrument principal.
Instruments de la música tradicional* IV (4 crèdits ECTS): impartida pel professorat d’instrument principal.
Repertori amb piano IV (2 crèdits ECTS): impartida pel professorat de repertori amb piano.
Pràctica artística II (2 crèdits ECTS): activitat que es durà a terme al si de l’agrupació consolidada que designe el professorat d’instrument principal.
Anàlisi específic i treball de camp* II (6 crèdits ECTS): impartida pel professorat de composició.
Llenguatge de la música tradicional* III (4 crèdits ECTS): impartida pel professorat de de composició.
Gestió musical (4 crèdits ECTS): impartida pel professorat de gestió musical.
Treball final de títol (6 crèdits ECTS): elaborat per l’alumne i tutoritzat per qualsevol professor del centre amb suficiència investigadora acreditada.
Optatives (4 crèdits ECTS): l’alumnat escollirà entre l’oferta d’assignatures optatives que ofereix el centre.
Total: 60 crèdits ECTS repartits en 9,5 hores de classes setmanals, més el temps que es dedique a la pràctica artística, a les assignatures optatives i al treball final de títol durant el curs. El centre compta amb el professorat necessari per impartir aquest curs.
Recursos materials
No es necessiten recursos materials específics, cada alumne aporta el seu propi instrument. Els requeriments indispensables són els que s’utilitzen habitualment per als ensenyaments de l’especialitat d’Interpretació:
– Una aula de grandària adequada i insonorització i condicionament acústic convenients, amb l’equipament habitual (mobiliari, espill, faristols, piano, equip de música, ordinador) per dur a terme la docència de les matèries Instrument, Música de conjunt i Formació instrumental complementària.
– Biblioteca.
El centre compta, en l’actualitat, amb els recursos materials necessaris per impartir els quatre cursos d’aquests ensenyaments.
Hipòtesi d’oferta de places i nombre de professors
Hem realitzat un estudi de mínims segons el qual una oferta pública de places d’alumnes de l’itinerari Instruments de la Música Tradicional i Popular centrada, de moment, en Dolçaina, es podria atendre amb el professorat que es detalla:
|
curs |
places a oferir | professorat | hores lectives acumulades per curs |
|
1r |
6 |
professor/a de composició | 1,5 |
| professor/a especialista 1 | 13,5 | ||
|
2n |
5 |
professor/a de composició | 3 |
| professor/a especialista 1 | 17 temps complet | ||
| professor/a especialista 2 | 8,5 mitja jornada | ||
|
3r |
4 |
professor/a de composició | 6 |
| professor/a especialista 1 | 17 temps complet | ||
| professor/a especialista 2 | 17 temps complet | ||
|
4t |
7 |
professor/a de composició | 9 |
| professor/a especialista 1 | 17 temps complet | ||
| professor/a especialista 2 | 17 temps complet | ||
| professor/a especialista 3 | 17 temps complet |
Per a una quantitat total de 22 alumnes en quatre cursos caldria un professor o professora de composició per a les assignatures teòriques i tres professors o professores especialistes d’instrument. El segon professor o professora especialista entraria, a mitja jornada, en segon curs, i el tercer o tercera s’incorporaria a partir del quart curs.
Es pot reconsiderar la quantitat d’alumnes, però sempre «a més», ja que aquesta és una proposta de mínims.
El professor o professora de composició hauria d’acreditar experiència docent en música tradicional valenciana, i podria impartir altres matèries en el mateix centre per completar horari. També podria pertànyer al departament de musicologia (etnomusicologia) o ser un professor o professora especialista igual que els i les d’instrument.
La manera com seleccionar el professorat i les situacions laborals que en resultarien s’hauria d’acordar amb les autoritats acadèmiques. Igualment la realització de proves selectives per als alumnes i el calendari d’implantació de l’itinerari, preferiblement per al curs proper, 2016/17.
Jordi Reig (Catedràtic de composició del Conservatori Superior de València)
Xavier Richart (Professor de dolçaina del Conservatori Professional José Iturbi de València)
Bibliografia
Agamennone, Maurizio, Serena Facci, Francesco Giannattasio i Giovanni Giuriati: Grammatica della musica etnica. Roma: Bulzoni, 1991.
Arom, Simha: «“A la recherche du temps perdu”: métrique et rythmique en musique», en Les Rythmes: lectures et théories. París: L’Harmattan, 1992.
Bartók, Béla: Escritos sobre música popular. Mèxic: Siglo XXI, 1979.
Blay, Alejandro, Vicent Borràs i Xavier Richart: Estudiant el Tabalet. València: Impromptu Editors, 2008.
Brailoiu, Constantin: «Le rythme aksak», en Revue de Musicologie, núm. 30, 1951.
Cano, Edgar: Músiques i rituals de les festes a la Mare de Déu de la Salut. València: Rivera, 2004.
Costa, Luis: «Práctica pedagógica y música tradicional», en Trans Iberia 1, Novembre de 1997 https://www.sibetrans.com/trans
Crivillé i Bargalló, Josep: Historia de la música española, 7: El folklore musical. Madrid: Alianza, 1983.
Equip coordinador de la Fonoteca de Materials: Presentació de la caixa de discs que conté els volums I, II, III, IV, V i VI. València: Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana, 1987.
García Matos, Manuel: «Sobre algunos ritmos de nuestro folklore musical», en Anuario Musical, vols. XV i XVI (continuació), Barcelona: CSIC, 1960-61.
Giannattasio, Francesco: Il concetto di musica: contributi e prospettive della ricerca etnomusicologica. Roma: Bulzoni, 1998.
Giraldez, Andrea. «Educación musical desde una perspectiva multicultural: diversas aproximaciones», en Trans Iberia 1, 1997 https://www.sibetrans.com/trans
Grup Alacant: Sons de migjorn, volums I i II. Visualsonora K 095/05CD, 2005. (cd)
Malm, William: Culturas musicales del Pacífico, el Cercano Oriente y Asia. Madrid: Alianza, 1985.
Manzano, Miguel: La jota como género musical. Madrid: Alpuerto, 1995.
Martí, Cristina, Rafa Soriano i Xavier Richart: Estudiant la Dolçaina. Mètode Elemental. vols 1-4. València: Impromptu Editors, 2010–2012.
Nettl, Bruno: Música folklórica y tradicional de los continentes occidentales. Madrid: Alianza [1973] 1996.
Palau, Manuel, Mª Teresa Oller i altres: Cuadernos de música folklórica valenciana, núms. 1 al 17, i 1 i 2 de la segona època. València: Instituto Valenciano de Musicología, Institución Alfonso el Magnánimo, Diputación Provincial de Valencia, 1950-1979.
Pardo, Fermín i José Ángel Jesús-María: La música popular en la tradició valenciana. València: Institut Valencià de la Música, 2001.
Pedrell, Felipe: Cancionero musical popular español, vol. II. Valls: Eduardo Castells, 1922.
Pelinski, Ramón: «La Todolella: música tradicional», en La Todolella, música tradicional: danses guerreres, volum 21 de la Fonoteca de Materials. València: Generalitat Valenciana, Conselleria de Cultura, 1991.
Reig, Jordi: La música tradicional valenciana. Una aproximació etnomusicològica. València: Institut Valencià de la Música, 2011.
⎯ «Dolçaina i tabal: els instruments i el seu ús» i «Comentaris», en Antologia de la dolçaina i el tabal, volum doble (31-32) de la Fonoteca de Materials. València: Institut Valencià de la Música, 2012 (cd).
Richart, Xavier: Estudiant la dolçaina. Mètode. València: Rivera Editores, 1992.
⎯ Estudiant la Dolçaina. Tocates i estudis a 2 veus. València: Impromptu Editors, 1995.
⎯ Estudiant la Dolçaina. Obres per a colla. València: Impromptu Editors, 2000.
⎯ Estudiant la Dolçaina. Dolçaina i piano. València: Impromptu Editors, 2002.
⎯ i Antoni de la Asunción: Estudiant la Dolçaina. Obres per a colla 2. València: Impromptu Editors, 2004.
⎯, Alejandro Blay, Pau Puig i Rosella Antolí: Estudiant la Dolçaina. Tècnica i expressió. València: Impromptu Editors, 2006.
Scarnecchia, Paolo: Música popular y música culta. Barcelona: Cidob Icaria, 1998.
Seguí, Salvador i altres: Cancionero musical de la provincia de Alicante. Alacant: Diputació Provincial, 1973.
⎯ Cancionero musical de la provincia de Castellón. València: Caja de Segorbe, Caja de Valencia, 1990.
⎯ Cancionero musical de la provincia de Valencia. València: Diputació Provincial, 1980.
Torrent, Vicent: La música popular. València: IVEI Alfons el Magnànim, col. Descobrim el País Valencià, 1990.
Vilar, Josep M.: «La música tradicional en la educación superior. Situaciones actuales, posibilidades y retos de futuro de una vía formativa necesaria», en Leeme (Lista Europea Electrónica de Música en la Educación) núm. 17 (juny, 2006) http://musica.rediris.es
[1] Fotografia: membres de l’escola de dolçaina i tabal Russafa fa, a l’escenari del teatre Talia de la ciutat de València durant la celebració del dia del Cant d’Estil de 2005 [Ana Ponce, fons de l’IVC].
[2] Colloques de Liège, 1985 (1987): Conservatoire et musiques exclues. París: Institut de Pédagogie Musicale. Citat en Vilar, 2006.
[3] Llevat d’una iniciativa voluntarista i tangencial en forma d’assignatura optativa que ofereix actualment el Conservatori Superior de València.
[4] En un primera instància. Més endavant s’hi inclouran, lògicament, els i les alumnes que cursen altres modalitats de l’Itinerari, com Cant tradicional valencià, Guitarró valencià i dobles cordes, i les que puguen incorporar-se als estudis.
[5] En el cas concret de la dolçaina i el tabal, «la funció general dels oboès populars, acompanyats per instruments de percussió, està condicionada per la potència i la projecció del seu so. Així, en l’àmbit mediterrani, la funció de comunicació, la funció de reforç de la conformitat amb les normes socials i la funció de reforç de les institucions socials i els rituals religiosos romanen intactes avui dia des de l’antiguitat, i es fan patents en accions puntuals (sovint presenten forma de danses rituals) en actes festius, festes patronals o solemnitats civils i eclesiàstiques destacades. La funció d’entreteniment també s’ha mantingut al llarg del temps fins els nostres dies, concretada sobretot en l’acompanyament de balls de carrer o de plaça i, fins i tot, de balls populars, encara que aquests dos darrers usos, al País Valencià van entrar en un procés de recessió irreversible des de mitjan segle xx. L’oboè, a causa de la seua especialització en la música «culta» occidental a partir del primer Barroc, acompleix la funció de gaudiment estètic, i aquesta funció sembla que està reivindicant-se per a la dolçaina si observem la quantitat de concerts, gravacions i composicions específiques encarregades per a l’instrument, amb els acompanyaments més diversos, que proliferen els últims anys» (Reig, 2011: 407).
Dejar una contestacion