Article d’opinió. Sobre el llibre “Aproximación al folklore de la Comunidad Valenciana”, de  Pablo Alcaide

                               

         Per Jordi Reig

Pense que és una obvietat majúscula considerar que un metge o una metgessa és aquella persona que ha estudiat la carrera de Medicina en una facultat homologada i està en possessió d’un títol que l’avala, i que no es pot considerar metge aquell/a que té molt d’interés per la medicina o li agrada molt la matèria. És una obvietat que, en canvi, i per a mal dels músics, es fa dramàticament difusa si substituïm Medicina per Composició o Musicologia.

Potser que siguen aquestes especialitats les que més intrusisme professional pateixen, segurament perquè són paraules molt barates d’utilitzar: «compositor/a» apareix sovint al costat del nom propi d’algú que sap posar quatre acords en una guitarra i poc més; «musicòleg/òloga» pot llegir-se de vegades a continuació del nom de persones amb certa facilitat per escriure o perorar sobre la música i les seues derivacions. En ambdós casos sense haver xafat mai un conservatori superior, que és on s’expedeixen aquestes titulacions.

Dic tot això perquè en la contraportada del llibre que comente (Ed. Talón de Aquiles, 2020) es llegeix textualment Pablo Alcaide, etnomusicólogo, guitarrista y compositor. No m’he molestat en esbrinar si realment està en possessió d’aquestes titulacions, però sí que puc afirmar que el semestre on s’explicava com s’han de fer els treballs d’investigació, Alcaide no va anar a classe. En cap de les tres especialitats.

Si haguera cursat alguna vegada l’assignatura de metodologia de la investigació o una altra de similar, sabria, com saben tots els alumnes del nostre conservatori superior que estan preparant el seu treball final de títol, que qualsevol recerca seriosa en l’àmbit de la música «ha de mostrar una qualitat òptima, ser útil i poder-se compartir amb la resta de la comunitat científica internacional; el text ha de presentar una redacció senzilla i fàcil d’entendre, amb els signes de puntuació utilitzats de manera correcta per garantir-ne la comprensió», tal com detallem en el manual d’estil del centre, del qual alguns professors ens sentim orgullosos.

Aquest llibre no respecta cap dels principis i procediments bàsics acabats d’esmentar. No presenta una justificació de l’elecció del tema, no hi ha cap enumeració d’objectius, la contextualització teòrica és parcial, arbitrària i superficial, els criteris de documentació, anàlisi i interpretació aplicats són inexistents, així com els pressupostos teòrics sobre els quals s’elaboren les afirmacions, i no informa del tipus de contribució al coneixement del tema i al desenvolupament de la disciplina que espera aportar a través de l’estudi efectuat. La metodologia no està especificada, ni les fases del desenvolupament de la investigació, ni la descripció dels processos de recerca. I no hi ha conclusions.

Així i tot, podríem intentar ser indulgents. Quan nosaltres, els músics, que no estem especialment ensinistrats per fer literatura, redactem qualsevol tipus d’escrit, podem presentar redaccions millorables, comes mal posades, o fins i tot se’ns pot escapar algun accent de menys o de més. Però no podem fer faltes d’ortografia que fereixen la vista (la palabra inglesa folklore biene a significar folk) (8) ni tampoc redaccions minusvàlides que ni els alumnes menys avesats arribarien a escriure (Señalar que desde el comienzo de el capítulo de la «Prehistoria» hasta el capítulo del «Siglo XVI-XVII» es solo una breve introducción como referente, de la evolución de la música y danzas de la Comunidad Valenciana) (15) (Métrica: Sistema de medida utilizado en la música (compases, intervalos)) (169).

Leer artículo completo: Article sobre APROXIMACIÓN AL FOLKLORE..

Jordi Reig
Catedràtic de Composició
Professor Superior de Musicologia
Doctor en Comunicació Audiovisual
gener de 2021

 

Sé el primero en comentar

Dejar una contestacion

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.


*